Avui, abans del Barça - Osasuna de Lliga, es retrà un homenatge més què merescut al Barça que va guanyar la Lliga 84 -85.
Dic més que merescut perquè, malgrat que aquell equip va acabar molt malament (Final de Sevilla amb l'Steaua, Motí de l'Hesperia, varies “espantàs” d'en Schuster...) , per tota una generació va ser l'equip referent.
Referent perquè el Barça portava llavors 11 anys sense guanyar cap Lliga i pels de la meva edat, aquella va ser la primera lliga què vam poder celebrar.
Recordo aquell recorregut en bus dels campions tornant de Valladolid, tot molt malament donat què a casa es veia molt malament TV3. Aquell Mundo Deportivo "Alirón" en blanc i negre. Confesso que era la primera vegada que llegia aquella paraula "Alirón".
Recordo el partit a les 5 de la tarda, escoltant-lo per en Puyal, amb el primer gol d'en Clos, en Paco Clos, de Mataró, de Rocafonda. I recordo els instants finals amb el gol de l'Alexanko (en va fer un munt de gols importants i decisius, era el Nacho Solozábal del futbol) i, sobretot, recordo al meu gran ídol futbolístic de tots els temps, l'Urruti, aturant-li aquell penal a en Mágico Gonzàlez.
"Urruti t'estimo" cridava embogit en Puyal. "Urruti t'estimo" vam cridar tots embogits aquella tarda. L'Urruti ja no el tenim. Se'l va endur una mala decisió a la Ronda Litoral fa 7 o 8 anys. Malgrat fer campanyes per un partit diferent al meu, mai va deixar de ser el meu ídol. Fins i tot, jugant jo de porter amb Valldemia, em vaig comprar una samarreta d'una marca de roba que va treure ell.
És la única alineació que m'he aprés en la meva vida, ni la de Wembley ni cap de les d'en Cruyff (les canviava cada setmana). Mai no la oblidaré:
Urruti, Gerardo, Migueli, Julio Alberto, Víctor, Alexanko, Carrasco, Schuster, Clos, Rojo y Marcos. També van jugar molts minuts aquella lliga en "Tente" Sánchez, Calderé, Manolo (també de Mataró) i Rojo.
Jo també els homenatjaré aquesta nit.
Sense oblidar ni en Terry Venables, ni l'Alan Harris, ni l'Àngel Mur.
En record d'aquells temps en els quals per guanyar sis copes necessitaves tota una generació d'aficionats. En record d'aquells temps en els quals gairebé què teníem prou amb guanyar al R. Madrid, i, per la resta, ja teníem prou en queixar-nos dels àrbitres, odiar Hugo Sánchez, envejar "El Buitre" i calmar-nos amb les portades de fitxatges que mai no acabaven d'arribar o amb els èxits del bàsquet amb l’Aíto i l'Epi.
