Santes sí. Santes no

Sí a Les Santes, Festa Major de Mataró, el 2020

NO als actes massificats de Les Santes. Lògic.

Sí a retrobar-nos, a olorar que quelcom passa a la ciutat

No a 10 dies d'actes de tota mena sense el control que la "nova normalitat" demana.

Sí a fer equilibris per no haver pogut fer les festes de barri amb escenaris i Festa Major als barris.

No a fer Festa Major de Mataró obligatòriament descentralitzada. La tirania de perpetuar la dualitat centre-barris en un aspecte com la Festa Major, a on està sobradament superada.

Sí a Festa Major com ara. Funciona, i molt bé. El 2021.

No a no treballar la Festa del futur.

Sí a començar a treballar la Festa Major dels pròxims vint anys. Ara és el moment. No diré ara o mai. Però sí q és una oportunitat molt potent. La situació ha fet que s'obri el meló.

Sí a fer l'Ofici de Festa Major. Inexcusable. Sense Ofici no hi ha Festa Major.

No a les aglomeracions que provoquen els gegants. Gegantada, Crida, Postal, Passada, Anada i Tornada d'Ofici... Tot i ser el gran fet cohesionador de la ciutat, i amb molta diferència, i tot i ser allò que han socialitzat, democratitzat i engrandit Les Santes, aquest any no pot ser. De fet, personalment, crec que serà allò que més es notarà.

No hi ha res a la ciutat que faci més "Mataronisme".

Sí a cercar un espai alternatiu. I aquest espai (eps, no em poso a la pell dels enginyers i tècnics q han de fer les mesures de seguretat i d'altres aspectes que se m'escapen) a Can Marfà. La "casa" dels Gegants durant tot l'any ofereix un espai per poder fer alguns dels actes que penso no s'han de fer als espais habituals. Treure "mono" de Gegants, i fer-ho a casa seva. Algun ball, totes les Dormides que siguin possible...

Veus, a aquesta descentralització sí que m'apunto!!!

No a suspendre les Havaneres.

Sí, a fer unes Havaneres amb restriccions d'aforament, però no suspendre's.

I sí als focs artificials. Una altra "descentralització" que uneix. Fem Festa Major és fer Focs artificials.

No a dispendis brutals en grans artistes ni en súper muntatges.

Però sí a moltes activitats per revitalitzar en el possible el món artístic, tècnics de só, de muntatge i molts altres que veuen, gairebé com cap altre món, com se'ls ha ensorrat la seva professió.

Sí a una Festa Major que ens recordi que ho hem passat molt malament, que hem patit moltíssim, que hi ha veïns i veïnes que han perdut familiars, amics i coneguts, i que ens hem ensortit, ens hem enfortit, i ho hem fet portant-nos (la majoria) molt i molt bé, i els números canten.

No a una Festa Major que sembli que els hem oblidat. Ja sigui fent forts dispendis, ja sigui per no recordar-los, ja sigui per no fer cap gest per aquells que hem batejat com herois i hem aplaudit cada vespre als balcons durant dos mesos.

Fases

No, no es éste otro escrito sobre las Fases que nos tienen a todos haciendo mil preguntas de lo que podemos y no podemos hacer.

No, hoy la cosa va de fases de la vida. De etapas. De eras. De finalizar una forma de vida, un entorno, un trabajo, una forma de ocio, unos hobbies, unas parejas, unos teléfonos, y cambiarlos (queriendo o porque la vida te empuja) por otros.

Otro trabajo, ayudado por otros, consiguiéndolo todo por tí, de la mano de otra persona, o sumando un poco de todo.

Casi que otros amigos. Los hay que desaparecen. Literalmente. Se los come la tierra. Los hay que no vuelven a contestar un mensaje, ni por Navidad!

Otros entornos. Otros amigos traen otros entornos. Abandonar unos y descubrir otros; o darle más importancia a aquellos que no se lo dabas. O recuperar los entornos anteriores. Nuevas experiencias.

Otras conversaciones. Ya no sólo un entorno hablando siempre de un mismo tema, de una misma historia, sintiéndonos el ombligo del mundo, cuando el mundo es tan grande que ni siquiera sabe que tiene ombligo.

Otras luces.

Otra vida.

Y en esa otra vida, empiezas de cero. De cero con una edad nada fácil. Con unos recursos escasos, prestados, pedigüeñados, que duran dos días; pero te buscas la vida.

Con una sonrisa. Con mil sonrisas. Perennes. En todos los entornos. Que nadie te vea sufrir, que el pilar debe serlo siempre.

Y en ello te encuentras con que aquellos que no te contestan ni en Navidad, encima no hacen lo mínimo para ayudarte y, a la que pueden, se ríen de tí.

Siguen en su mundo. En su ombligo. En el ombligo del ombligo. Fuera de él, con tanto vértigo, no durarían ni un minuto. Fuera de él no tardarían ni un minuto en llamarte.O mensajearte. Y al leerlo vería como la anterior conversación, monólogo, por mi parte, era de hace cuatro o cinco Navidades. Sin más.

Duele. Duele mucho. Ése es mi problema. Por muy bien que te puedan ir las cosas. Por muy feliz que puedas ser. Hay cosas muy adentro que duelen mucho cuando salen a cubierta.

Pero nada, hoy es viernes. La semana ha tenido dos alegrías. Tres. MI mujer siempre es una alegría en sí misma.

El domingo nos divertiremos, felices. Y el lunes volveremos a trabajar para ir sumando alegrías.

Fases.

Cuándo se supera una fase? Cuánto tiempo debe pasar? Cuáles son las señales que te advierten de que lo has hecho?

Fases.

Energías sostenibles

Pandemia. Contagios. Enfermedad. UCI's. Fallecimientos. O recuperados.

Palabras no excesivamente usadas que ahora nombramos diez veces al día. Forman parte de nuestra familia. Forman parte de eso que llaman nueva realidad.

La nueva realidad nos lleva a una profundísima crisis económica. dicen que de relativamente fácil salida, pautada pero fácil.

Ello llevará, indefectiblemente, a que en todos los ámbitos, los gastos de rediseñen, se reprioricen. Todos: casas, familias, empresas, administraciones... hacemos una distribución según nuestros ingresos, para repartir los gastos según necesidades y prioridades.

Pues eso harán las Administraciones. Prioridades en el sector salud. En sanidad. Recortando en otros espacios que, cuando no hay crisis, van cogiendo espacios dibujándonos nuevas realidades que, en muchos casos, se hacen para ir enseñándonos hacia dónde tenemos que ir.

Eso pasaba con las energías sostenibles. De pasar a ser una "María" años atrás a tener importante protagonismo los dos últimos. Pasa a ser primera plana, y de importancia en el día a día.

Pero, casualmente, será uno de los sectores que, a pesar de ser de los relativamente "nuevos", tendrán aún más protagonismo en el futuro cercano, y entendemos que en un futuro a medio y largo plazo.

Por qué? Pues porque hay una práctica unanimidad en que gran parte de la culpa de lo sucedido es de lo mal que tratamos al planeta, de esa sensación de que es inagotable y, si es agotable, ya se lo comerán las siguientes generaciones.

Las imágenes vistas de diversos espacios del planeta, desde las vistas desde el espacio relativas a la capa de ozono, a las vistas en nuestros propios barrios donde las plantas, los animales no habituales reconquistan su espacio. Ello nos ha sugerido, a nivel personal y colectivo, de que la gran prioridad es cuidar la Tierra, cuidar el medio ambiente, y, en definitiva, cuidarnos nosotros.

Cuidarnos nosotros es la mejor política de salud. Prevención a largo plazo. 

Por ello, me congratula que cada vez más las familias, empresas y administraciones hacen la inversión (no lo considero un gasto) para, por ejemplo, la instalación de placas solares para aumentar el auto consumo y rebajar la huella medioambiental.

Auto consumo, reciclaje de basuras (os acordáis de como tirábais la basura hace tan sólo 10 años y cómo lo hacéis ahora?), o premiar a las empresas que producen bajo términos sostenibles...

Ése es el gesto diario anti Covid que todos podemos hacer a partir de YA!

El blog. Los padres y el desconfinamiento

De la misma manera que se organizan cajones, esquinas decasa, habitaciones trastero, una parte del parquing... bolsillos de pantalones, y papeles por todas partes, he caído sin querer en lo que era mi blog.

Tres añitos de actividad intensa, dos años de publicaciones diversas, y dos de publicaciones donde demostraba que algo inusual quería explicar. No creo que ése fuera el objetivo del blog.

No sé si esta publicación podemos resumirla como onanista, o auto análisis, o que se yo!

Estamos confinados, hoy, y ayer, todo el mundo habla de lo mal que se portaron los padres el primer día de salida de confinamiento para los niños y niñas hasta 14 años.

A parte de que nadie sabía que de 14 a 18 ya podían salir a hacer lo que hace cualquier otro adulto (no me castigo por ello; no tengo niños de esa edad -ni de esa edad ni de ninguna-), las imágenes que veo de ayer dan un poco entre miedo, rabia y asco.

Hasta ahora había escuchado muchas quejas de personas mayores que hacían caso omiso a las restricciones, de frikys que aprovechaban su momento de gloria, de espabilados (This is Spain) que "paseaban" cualquier espectro animal, o parecido...

Pero ayer, con los niños, hubo el resumen de lo que creo que son los padres de los niños hoy en día, al menos lo de edad escolar: unos caras y unos egoístas.

Sólo exigen, y exigen a su favor. Tienen nulo, o casi, espíritu colectivo, a pesar de que quieran demostrar lo contrario. Exageran las quejas cual momento a vida o muerte. Se empoderan en redes sociales, grupos de WassApp donde el onanismo y la autoconfirmación es el pan nuestro de cada día.

PUes esos padres me confirmaron ayer mis temores. Las imágenes que hay (mi estudio de mercado se limitan a las vistas de mi balcón a un parque donde en todo el día igual pasaron 4 o 5 niños...), harían que cualquier dirigente recortara hoy ese derecho.

Así y todo, creo que fue algo casual. Era domingo, hacía un día espectacular, era el primer día, hay unos hábitos adquiridos, todas las fotos son de grandes espacios donde todo el mundo pensó en ir al ser más fácil cumplir el distanciamiento social... Y todas las fotos son de la misma franja horaria.

Así que me gustaría, empezando por mí, rebajar hoy esa rabia hacia ellos. Ni lo justifico ni los exonero. Per es algo en cierta manera casual y acotado en el tiempo.

En todo caso, el tiempo provee. Y veremos qué proveerá esta semana que justo ahora empieza...

Més primàries al PSC. Ara toca arremangar-se. Tots, i totes.

"Les Primàries han vingut per quedar-se". El ja ex Primer Secretari del PSC, Pere Navarro, va dir aquesta frase a un dels darrers Consells Nacionals del seu mandat. I tenia tota la raó del món.

El PSC, amb mil problemes derivats de mil qüestions no solucionades (i no és qui mana qui sempre les ha de solucionar), té des de fa mesos un dels grans actius de la regeneració democràtica: l’elecció dels i de les caps de llista a les diferents comtesses electorals.

Tot un exercici de transparència i d’implicació de la gent. Volem me´s participació? Doncs avalem, i, després, votem. Volem ser copartíceps de les decisions dels dirigents del partit? Doncs participem activament a aquests processos.

La participació no només ha de ser avalant i votant. També es pot fer, també s’ha de fer, des de presentant-se per ser escollit liderant alguna candidatura, com el company Josep Rueda, molt valent, com participant d’alguna de les candidatures.

Els partits, com qualsevol altre model grupal a aquesta societat, ha de descentralitzar la seva presa de decisions, però també una segona corona de feines i responsabilitats.

Vull felicitar i agrair la seva feina a totes les persones que estan participant d’aquests processos. Les persones de les candidatures a nivell PSC, amb ells al capdavant, i amb en Miquel Iceta com a únic candidat tot arrasant en la recollida d’avals, els equips de recollida dels mateixos, tant a nivell de federacions com d’agrupacions, aquells que ni que sigui donant una idea, portant un aval a un company o el que sigui, han fet que més de 5000 persones hi hagin participat d’aquesta primera fase.

Ara, a treballar plegats. A votar el dia 13, i a participar de la reconstrucció plegats. Un edifici no el fa una persona tot sola. Dirigeix la reconstrucció, però tots i totes hem de posar la nostra feina, les nostres idees.

A mi, ja us ho he dit diverses vegades, les Primàries m’encanten! I hi participo, i ho continuaré fent.

M’agraden les primàries. II. Barcelona

Com deia, el PSC és el partit de les Primàries. És el nostre gran segell, malgrat altres ara vulguin fer paripés per intentar dir el mateix, amb aquesta suposada marca de “regeneradors” de la política.

Un cop fetes les d’Europa, ara toca Barcelona.

Barcelona sempre havia estat un fortí del socialisme català des de la represa democràtica. Primer amb Narcís Serrra i després amb Pasqual Maragall es van anar guanyant les diferents eleccions municipals (molt poques vegades amb majoria absoluta, no ens enganyem).

Posteriorment, amb Joan Clos i Jordi Hereu, les victòries van anar minvant en diferència amb la resta, el que anava complicant la governabilitat, i eixamplant els pactes.

Ara toca fer foc nou. Ara, després d’uns anys a la oposició, a on ens hi volen tots, per cert, i amb un Govern que s’hi entén molt millor amb el PP que no pas amb el PSC, i que treballa més per tapar les vergonyes de la Generalitat que no pas pels barcelonins i barcelonines, toca canviar radicalment.

Canviar radicalment no és canviar de persones. O no només això.

És canviar de forma de fer. Possiblement, en una doble vesant; la primera, modernitzant-nos i obrint el zoom a nivell extern. Saber si volem la Barcelona icona, o la Barcelona agradable i atractiva. Per això, hem de modernitzar el nostre discurs, deixar-nos de determinats apriorismes, i ser agosarats.

I, segon, a nivell intern. A nivell de la Barcelona dels districtes, la Barcelona dels barris, la Barcelona dels barcelonins i barcelonines. Aquí, més que modernitzar-nos, hem de recuperar l’essència de les trinxeres socialistes, el trobar-nos persona a persona, carrer a carrer, plaça a plaça.

Però volia parlar de primàries. De les Primàries de Barcelona. I sí, ja són un èxit. Èxit de participació, amb sis precandidat/es. Sis models diferents, però que tenen moltíssimes coses en comú. Sis models que donen vida a les primàries, que li donen significat, i que centralitzen el debat de les idees per Barcelona, per les dues Barcelones, que no pas per davant de les persones.

M’agrada el debat que estan fent. M’agrada que prevalgui les idees pròpies per sobre de la crítica als altres. 

M’agrada que s’entengui que l’únic enemic, qui realment està fent mal a Barcelona, es diu Alcalde Trias, i no pas els precandidats a les primàries.

Aquest és el camí. Bona feina del PSC Barcelona. Bona feina del PSC per posar al mig del debat Barcelona, el camí del debat, el camí de la democràcia interna.

M’agraden les primàries, i m’agradaria poder-hi participar activament. Idees, debats, propostes, models de campanyes....

M’agraden les primàries!!!

M’agraden les primàries! I. Europa.

El passat dissabte,  arreu del país, el PSC vam celebrar les eleccions primàries per escollir el nostre cap de llista per les properes eleccions europees.

Era un fet inèdit. Per primera vegada al nostre partit, es feien unes primàries per aquesta raó.

Els participants? En Javi López i l’Eliana Camps. Ambdós de Barcelona, ell de Les Corts, ella de Sarrià. Ambdós joves. Ell 28 , 39 ella.I ambdós ben formats. El que demostra que, mal que pesi alguns, el PSC és un partit viu, ben viu, i fort, ben fort, capaç de generar dos bons perfils per encapçalar una llista per ser Diputat/da al Parlament Europeu. Amb un canvi de perfil vertiginós amb allò que havia estat fins ara, almenys les darreres dècades.

El resultat? Doncs per la part que em toca, força bo. Hi van participar un de cada vuit afiliats del Maresme que ho podien fer. Pot semblar poc, però és molt. En no haver una cultura de primàries, els companys i companyes no hi estan acostumats. 

Era un sistema tan nou, que la gent necessita un temps per acostumar-s’hi. Pel que respecta als candidats, al Maresme va guanyar en Javi López per 59% a 39%, mentre que a Catalunya el resultat va ser de 69% a 29%, aproximadament.

Així doncs, en Javi López serà el candidat del PSC a la llista del PSOE (circumscripció única) per les properes eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig.

Personalment, m’agraden les primàries. M’agraden aquests processos, m’agrada posar el meu granet de sorra per poder decidir el perfil que més m’agradi per representar-nos al conjunt de socialistes catalans, m’agrada que els “Jefes” preguntin a la resta què ens sembla, qui volem que sigui, la persona que encapçali una llista d’aquestes dimensions.

És un gran exercici de democràcia interna.

M’agrada poder participar activament. M’agrada veure els esforços dels candidats, els debats, els models de campanya, la forma de comunicar-se a través de les xarxes...

M’agraden les primàries!!!

I m’encantaria participar-hi!!!