Eleccions Municipals a Mataró -I-

Joan Antoni Baron i Consol Prados, la nit electoral agraïnt la feina a la militància. Foto: Capgros

Ara que ja han passat 40 dies de les eleccions municipals, crec què és bon moment per fer un anàlisi amb el cap més fred.

A Mataró, els resultats van ser: CiU 8, PSC 8, PP 5, PXC 3, ICV-EUiA 2, CUP 1.

Importantíssims canvis al Consistori mataroní. Per primera vegada, el PSC ni tindrà l'Alcaldia ni està en condicions de formar part de cap Govern. Les esquerres, molt i molt lluny de poder reeditar un Govern estable. De fet, s'ha passat de tenir 15 regidors, a tenir-ne 10.

I, per descontat, la imprevissible i inesperada entra dels racistes de Plataforma per Catalunya.

Nem per parts:

CiU: 11081 vots i 8 regidors, 25% dels vots. Pugen i guanyen l'Alcaldia. Històric, i se'ls ha de felicitar. Crec, però, què és una pujada minsa, insuficient, i no han aprofitat l'onada convergent que hi ha a tot el país. El candidat no ha cuallat malgrat la feina dels darrers 4 anys. No enganxa, i això ha fet que no es disparessin. Pugen 4 punts, i els seus feus són el Centre i l'Eixample, com sempre, però s'estampen a Cerdanyola, malgrat la feina de desgast del Govern portada a terme per en Quim Fernández i els seus amics allà al barri; feina pírrica. És el 5è pitjor resultat de CiU en unes municipals i queden molt lluny del seu millor resultat del 36% al '95. En general, una victòria agre.

PSC: 10033 vots i 8 regidros, 22,5% dels vots. Baixem i perdem el Govern i l'Alcaldia. Derrota sense paliatius. Una part per la situació política general, tant a Espanya com a Catalunya, i una altra per la situació interna del PSC a tots els nivells, sense líders clars i amb la marca molt i molt a la baixa; i, penso, per la pèrdua del control de la vida social, què establia una claríssima xarxa molt amplia que ajudava a aconseguir antics resultats històrics. Es baixen 12 punts i gairebé 4000 vots. Es mantenen, però menys, feus com Cerdanyola, hi ha una forta regularitat de vots a la resta de barris i hi ha forta batacada al Centre i l'Eixample. Molt lluny dels resultats històrics dels '80 amb més dels 50% dels vots o de la darrera majoria absoluta del '99 amb el 45%. Simptomàtic.

PP: 6900 vots i 5 regidors. Un dels altres vecendors de les eleccions. Malgrat les dissidències internes, han aprofitat la feina feta pel seu candidat a nivell social i, sobretot, la força de la marca PP a tot Espanya com a marca de canvi i de solucions a la crisi (tot molt per demostrar...) l'han fet guanyar un punt i mig i un regidor, malgrat la fuga de vots per la dreta cap a PxC. Es mostren forts a Cerdanyola (votants desencantats amb els socialistes? feina feta al seu local social?) i La Llàntia, també en menor medida a Rocafonda i Vista Alegre. I no acaben de destacar al Centre i l'Eixample, a on els voten la meitat que a la resta de barris. Es mostren molt estables, regidor amunt, regidor avall, des del '95, un fet força destacable de què el forat de la dreta lliberal espanyola està més que fet a Mataró.

PxC: 4700 vots i 3 regidors. La gran sorpresa d'aquestes eleccions. Els grans vencedors de les mateixes. El sorpasso. El partit racista d'ultradreta que aconsegueix fer-se forat a la nostra ciutat, malgrat la feina feta amb el fet migratori dels darrers 10 anys. Amb més vots a Rocafonda i Cerdanyola, a on superen el 15%!!! i menys al Centre i l'Eixample. Com exemple, al 2007 van obtenir 135 vots, així que el canvi és evident. Crec que han sabut canalitzar el vot descontent de les persones que es troben en "lluita" diària amb els nouvinguts, i fan servir els mateixos serveis socials diàriament i veuen com no arriba per tothom. A part, han sabut fer molt bé la campanya amb dos efectes potents: el lema "primer els de casa" (a veure qui es nega a això! vulgui dir el que vulgui dir!) i l'enviament d'un fals xec a totes les cases juntament amb les paperetes electorals (fet vergonyós que ja han denunciat diverses entitats de la ciutat). Ambdues accions els han ajudat, imolt, a fer la campanya (jo personalment només sé d'una trobada de col·laboradors abans de campanya i de veure'ls posant una carpa petita a Rocafonda, Tereses, la Geganta i Isla Cristina, a Cerdanyola), que, cal dir-ho, els ha anat molt bé. Tota una incògnita la seva feina pels propers 4 anys, malgrat el potent i duríssim discurs de la seva portaveu el dia de la Constitució del Consistori.

ICV: 3039 vots i 2 regidors. Es recuperen una mica de la desfeta del 2007, recuperen 500 vots, però no recuperen cap regidor. Malgrat tenir un bon candidat, nou i fresc, amb lluita obrera al darrera i dialogant, nohan pogut arribar a on volien. Tot i això, tenen un electorat força lleial que els fa costat sempre. Segueixen forts a Molins i Vista Alegre, però molt fluixos a Rocafonda, Cerdanyola i el Palau, antics graners de vots de l'esquerra. Molt lluny dels seus millors resultats historics.

CUP: 2482 vots i 1 regidor. Es mantenen a l'Ajuntament malgrat que hi ha hagut més participació, que semblava que els hi aniria en contra. La feina feta aquests darrers 4 anys per fidelitzar als qui els hi van fer confiança ha calat, i repeteixen resultat. Es fan forts al Centre i l'Eixample, però s'estampen a Cerdanyola, Pla d'en Boet i Cirera. es queden com a única força independentista a l'Ajuntament

Blanc: Crec què mereixen un anàlisi a part. Són gairebé 2000 vots (els què van treure, per exemple, la CUP i Alternativa Vecinal al 2007) i un 4,5% dels vots. És a dir, la opció d'anar a votar, però no voler votar cap de les 13 alternatives possibles guanya espai (pugen 700 vots i 1,5punts del 2007) i es queden, si fossin partit, a només 300 vots d'aconseguir "1 regidor". La pujada a totes les contesses electorals del vot en blanc és un altre element de reflecció prifunda.

i ERC? doncs ERC es quedenfora de l'Ajuntament. Amb 1773 vots no arriben ni al 4%, i es queden molt i molt lluny d'aconseguir un regidor (aproximadament 700 vots, és a dir, un 40% més del què han aconseguit). Malgrat la feina feta aquests darrers quatre anys, i la bona entrada dels seus regidors en alguns àmbits, la baixada de la marca a nivell Nacional (van arribar al 8,8%!) els ha sentenciat per faltar-los-hi una penetració social més profunda a la ciutat. S'han mantingut al Centre i l'Eixample, però tenen uns resultats paupèrrims a Cerdanyola o La Llàntia, per exemple, a on no arriben al 2% dels vots.

I els protagonistes d'altres eleccions? Doncs hi ha dos darrers derrotats més com són Alternativa vecinal, sota les sigles diverses de comunistes de la ciutat, perdent gairebé el 60% del seu electorat, i perdent-se com a alternativa de les persones que volen alternatives als partits històrics, i en Pau Mojedano, al capdavant de Mataronin's, la seva nova formació, que no ha arribat ni als 400 vots, ni tan sols un 1%, el què demostra que la marca PP era molt més forta que el seu candidat, una persona políticament molt més "centrada".

A Mataró, tal i com s'ha demostrat, no acaben de cuallar mai els projectes personalistes per damunt dels col·lectius.

Estil Mora

Degut a la meva irregularitat en aquest espai d'opinió, no volia actualitzar-lo en campanya. S'ha de ser conseqüent.

Però és que aquest vídeo és molt i molt bo.

Estil Mora: L'home que vivia darrera de totes les pancartes. Això no és fer política, això és populisme.

El Corte Inglés, més a prop de Mataró

Foto del Capgròs del solar de Can Fàbregas en l'actualitat.

El proper dimecres, el darrer Ple del mandat, es portarà a aprovació la modificació puntual del Pla de Millora Urbana (PMU) de l’illa de Can Fàbregas. El PMU defineix, entre d’altres aspectes, la distribució de superfícies del futur centre comercial i el nombre de places d’aparcament de què disposarà.

Això vol dir que el darrer entrebanc urbanístic ja està superat, i solucionat, per l'Ajuntament, amb en Ramon Bassas al capdavant. Hi era quan queien de punxa, i tothom aprofitava per fotre-li hòsties, i ho és ara que tot s'arregla i avança tal i com teníem previst, un cop que ja no hi ha entrebancs judicials, que els què ho han provocat ens han fet perdre un any.

Això vol dir què ja tenim més a prop el Corte Inglés a Mataró.
Això vol dir una inversió de 180 milions d'euros els propers dos anys aproximadament.
Això vol dir feina en la construcció d'unes 500 persones per un any i mig.
Això vol dir feina en el centre comercial per 1000 persones directament, i unes 200 indirectes.
Això vol dir que comença la revifada econòmica a la nostra ciutat, tan i tan castigada per l'atur.

I això vol dir que aquest Govern de Mataró tenia raó quan volia avançar en la construcció d'aquesta locomotora comercial, i que els entrebancs que els uns i els altres ens han estat posant durant gairebé quatre anys, només han servit per endarrerir l'obertura d'aquesta potència econòmica que reactivarà no només els seus llocs de treball, si no que també tots els de la zona, potenciant encara més el comerç urbà de la nostra ciutat.

També aprovarem un altre punt per obligar a que l’adjudicatari de la gestió i explotació de la nau tingui unes condicions perquè sigui també qui assumeixi el cost de la seva construcció. És a dir, no costaran ni un euro als mataronins i mataronines. Per tot això, Som-hi!

I love Cirera

Imatge de Capgros.com de la placa lliurada pel Cirera a l'Ajuntament el dia de l'acte institucional

Hace hoy dos semanas, hacíamos una de aquellas sesiones en la Sala de Plenos que se quedarán para siempre en la memoria: celebrábamos el 50 Aniversario de la U.D. Cirera.
El club de fútbol del barrio, el que ha ido vertebrano, año a año, generación a generación, la vida social de este rinconcito de Mataró.
Con Vista Alegre, más allá de las rivalidades de barrio que años atrás existían y alimentaban a base de pedradas, nos unen unos lazos históricos basados, principalmente, en el fútbol.
Generaciones y generaciones de futbolistas, de proyectos de futbolistas vistalegreños, hemos dado nuestras primeras patadas a un balón en el Cirera. En mi caso, con los Mellis, Nini y Carlos Gallardo, en el año '86, yendo a probar al Alevín A que entrenaba (ahí es ná) Foncho. Medio equipo era de Vista Alegre, unos cuantos jugadores más de otras categorías también (Chino en Infantil, Paquito en Benjamín, Marci en Prebenjamines...) y unos cuantos entrenadores y dirigentes también (Canelo, Marcial...); con lo cual, nos encontrábamos, casi, con el equipo de la gente de Vista Alegre!
Los "viajes" a entrenar eran toda una aventura. Del bar de la Milagros a calle Almería, a cruzar lo que entonces eran unos cañaverales y ahora Camí de la Serra, ir por la Pagesa (Can Soleret) y mirar de cruzar por los terrenos de la Abanderado sin que el guarda nos pillara (ésto nos recortaba un buen rato de camino teniendo que pasar por el Thos i Codina y luego Carretera de Cirera arriba).
Viajes que daban para mucho. Hablar, hablar y hablar de fútbol, de nuestra Liga, del Barça y del Madrid, de visitar las trampas para pájaros que algunos vecinos tenían por aquella zona, coger unas moras...
El Presi, como no, era Melero. Omnipresente. Se conocía los nombres de todo el mundo. Y todo el mundo eran todos los directivos, claro, los entrenadores, claro... y de los jugadores!!! Como el día que llevé la ficha firmada por mi padre sólo estaba él de directivo, fuí al que se la libré. Rápidamente, por aquello de lo habitual de los "Carlos" de los nacidos a principios de los '70, me bautizó como Fernández, que casualmente en el equipo no había ninguno más (los Carlos éramos 4 ó 5).
Y, casualmente, aquella temporada, la '86-'87, se celebró el 25º Aniversario. Se nos invitó a una comida en el Isaac, y todos contentos como unas pascuas!
Todo inigualable aquella temporada. A destacar: a los partidos de fuera de casa, íbamos todos arremolinados en la furgoneta de Foncho! Con el Bigotes de Delegado, y todos en la Vanette detrás, con Lobato al mando, y 14 ó 15 chavales riendo todo el camino, Maresme arriba, Maresme abajo... Qué dirían los padres de hoy si sus hijos fueran a jugar cada sábado en una furgoneta todos hacinados? Pues al defensor del menor lo mínimo! Pero yo, y creo que ninguno de lso que vivimos aquél año, lo hubiéramos cambiado por nada!
Aquél año acabamos por la mitad de la tabla. Debutamos contra el Teià ganando 5 a 1, pero al a semana siguiente, la Juventus (que jugaba en la Laru) nos ganó 3 a 2... y así hasta el final. Recuerdo el último partido. Contra la Cerdanyola. si el Cirera, futbolísticamente hablando, siempre ha tenido un enemigo, ése era la Cerdanyola.
Ellos tenían que ganarnos para ser campeones de Liga. Si no, ésta la ganaban los del Pineda (caprichos de la vida). Éstos se acercaron en masa a nuestro campo a vernos, a animarnos, a recordarnos que no dejáramos tirado aquél partido, que para ellos era muy importante... Y empatamos. Y la Liga, para el Pineda. Y los enfadados (y de qué manera), la Cerdanyola... Aquél día nos ganamos unas Coca Colas, que imagino que pagó algún dirigente del Pineda! Qué premio tan importante aquél el de una Coca Cola! Insuperable!
Como todo lo que va, vuelve, la Cerdanyola se vengó. Antes se jugaba una competición post liguera, le decían la Copa, y volvió a tocarnos juntos. Nos golearon. En "Pueblo Seco", y en casa.
Como todo lo que va, vuelve, mi sobrino debutó en el Cirera en el 2006, justo 20 años después de haberlo hecho yo. Y, como no, aquél año en su equipo más de la mitad de los niños eran de Vista Alegre!
Como todo lo que va, vuelve, mi grupete volvíamos todos los martes de entrenar, y los sábados de jugar, para el barrio, con el camino a la inversa, con las mil conversaciones de fútbol, con un lema que hicimos propio y que nos encantaba para animarnos... "I love Cirera"

I love Cirera

Valors (II). Entusiasme!

L'alcalde Baron amb la Vocalia de Dones de Vsita alegre, en un dels seus primers actes. Elles són tot un exemple d'entusiasme a l'hora de fer la feina

En temps de crisi com l'actual (els 3/4 anys que portem més els 3/4 què encara ens resten), ser generosos, compartir el què tenim, ser solidaris. Ara que en tenim menys, ho hem de fer més que mai. I amb entusiasme, tot té un valor afegit quan es fan les coses amb entusiasme. Posar-hi passió en el treball. Treball i passió haurien de ser paraules indissociables. Ho treballes amb passió, o canvia de feina. Sé que no sempre és fàcil, i que la cosa no està com per fer el valent, però s'ha de sentir la feina que fas.

I estar en contra de les identitats difuses, no permetre-ho. Diferenciar entre la relativització de les coses, el tot s’hi val (“disculpi senyora, aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres” Groucho Marx) i la flexibilitat. És un valor ser flexible si ens ho prenem com a falta de rigidesa! Les identitats difuses com a gran creadores de la crisi de valors que pateix la societat actual, són les nostres grans enemigues, no les hem de permetre!

I, sobretot, transmetre emocions, ser feliços, i fer feliços. Però com un valor, no com una obligació.

Crec que aquesta és la nostra obligació, crec que aquesta és l’obligació del món de la cooperació i la solidaritat de Mataró.

Valors (I). Mataró Solidària

Ja fa uns tres anys que estem immersos en una crisi econòmica global (al principi li dèiem financera) que ens ha fet veure a tots, com a col·lectivitat, com d’impotents som davant un món globalitzat que tot ho xucla.

Ràpidament, ens vàrem adonar, però, que a aquesta crisi se li havia afegit (o era conseqüència de?) una altra de calat més profund, la crisi dels valors. Hem dit, repetit i escoltat mil i una vegades que estem en crisi de valors. Que tot ens és igual, i que no fem res per remeiar-ho.

Però, si la primera, la econòmica, ens havia fet sentir impotents, crec què, a aquesta segona, a la de valors, i tenim molt a dir, i, sobretot, i tenim molt a fer.

Crec que tenim una responsabilitat, aquells que no som “el mercat” que tot ho arrasa, i és la d’aturar-nos, mirar de descansar d’aquesta disbauxa permanent, reflexionar, treballar-nos a nosaltres mateixos, assaborir tot el què tenim al voltant, treure conclusions, i mirar de viure amb sentit aplicant, i fent que s’apliquin uns valors mínims per tothom.

El món de la cooperació ja té unes bases sòlides. La solidaritat, el desenvolupament, la pròpia cooperació, el no pensar només en nosaltres... això fa que les pròpies entitats de cooperació tinguin en el seu codi genètic aquesta responsabilitat de ser transmissors de valors.

Dialogar i escoltar, que ens pot fer créixer com a persones. Això vol dir tenir confiança amb els altres, posar-hi voluntat en el cultiu de les converses, i tenir respecte en el nostre interlocutor. Això, de base, ja ens fa més tolerants. Crec que cada vegada que som tolerants, omplim una miqueta el nostre interior. A dia d’avui, em sembla que hi ha massa interiors buits.