viernes, 23 de abril de 2010

10 anys de Pirates


Ara fa 10 anys, que dues noies molt joves de Vista Alegre van entrar eal despatx de l'Associació de Veïns del barri i, molt tímidament, em van demanar permís per poder començar a fer un Grup d'Esplai al barri.

Per descomptat, se'ls va dir què no els hi feia falta ni permís, i què una iniciativa com aquesta era molt i molt necessària al barri, mancat d'espais comuns ja fos per nens i nenes, com per joves, com per la gent gran.

I aquest nou espai, el Grup d'Esplai, ompliria un forat imoprtant al barri.

I avui, deu anys després d'aquell dissabte en el què van fer el seu primer acte públic cantant un parell de cançons, i veien la care dels pares, mares, avis i àvies, hem de dir que va ser tot un encert.

Decenes i decenes de nens i nenes què han omplert els seus dissabtes a la tarda formant-se amb un model diferent de fer-ho, amb unos monitors i monitores que no és què no ho haguessin fet mai, és què mai no havien fet ni d'alumnes a un Grup d'Esplai!!!

Però la il·lusió ho pot tot. I les ganes de fer les coses. I l'estima què li han posat sempre i la que de ben segur li seguiran posant.

Al barri, han marcat un abans i un després. Allà, la gent només tenia una il·lusió comuna, la Festa de Vista Alegre, però des de fa deu anys ja en tenen dues, el seu Grup d'Esplai, Los Piratas.

La primera de les feines va ser pintar les figures del pessebre, l'únic a tot Mataró què es fa al carrer, després els balls, les cançons, les sortides al Parc Forestal, les trobades amb altres Grups d'Esplai, les Gales (acte exclusivament d'ells a la Festa del barri amb cançons, teatre, Playbacks...), el trasllat al nou local social del C/ Almeria, la participació al Carnestoltes de Mataró, la participació també al Carnestoltes propi del barri, la participació a d'altres festes de barri, el seu propi vaixell "Satarip Sol" construit a mà, la seva Cap Grossa, la "Nany"... Tot ha anat evolucionant moltíssim. Millorant la qualitat de la formació, millorant la qualitat de les activitats, aplicant nous models d'oci per els més grans...

En definitiva, formant ciutadans i ciutadanes lliures!

I aquí hi han jugat molt i molt fort, deixant-se la pell i totes les hores del mon, els monitors i monitores què hi han passat. Des d'aquelles dues nenes tímides, la Soraya i la Glòria, passant per en Víctor, la Laia, la Tamara, en Sergio, en Carlos, la Lídia, la Mari Àngeles, la Soraya petita (la primera alumna que va pasar a ser monitora) i moltíssims més què emdeixo i que li han dedicat les hores què han pogut.

Sí què m'agradaria destacar a Soraya Iglesias Sáez. A part de ser un Sol de nena, extraordinària, inquieta i meravellosa, de tenir un cor que no li cap al pit, i d'haver aguantat absolutament de tot (i, desgraciadament, de tothom, fins i tot de qui menys s'ho esperava), ella sempre ha estat al peu del canó, des del primer dia fins avui, sense fallar mai. I estar-s'hi en qualsevol lloc 10 anys té un mèrit incalculable, però ser a un grup desplai 10 anys és, inexorablement, IMPAGABLE. Soraya, et mereixes l'aplaudiment més fort del mon. Sabem què aquestes coses no t'agrades (a la foto ni se la veu), però ho mereixeis sobradament. Al César lo que es del César.

A Vista Alegre sempre ens diuen que hi estem molt orgullosos de ser del barri, què hi ha un sentiment molt fort de pertànyer al mateix (jo mateix vaig donar nom al meu bloc per l'estima que li tinc), però des de fa dos anys, hi ha un doble orgull al barri, ser PIRATA!!!

jueves, 8 de abril de 2010

Nous Temps


Nous Temps

Ara sí.
Fa un parell de setmanes, el President Montilla, en la seva faceta de Primer Secretari del PSC, ens va sorprendre a tots i totes nomenant Jaume Collboni com a Director de Campanya del PSC a les properes eleccions autonòmiques.
No seré jo, ni cal que ho faci, ni falta que li fa, qui lloï les capacitats del company nomenat per a aquesta tan difícil tasca que li han encomanat. El seu currículum, la seva feina aquests dos últims anys a l’Executiva Nacional i la seva anterior i fructuosa etapa a la UGT parlen per sí mateixes.
El que sí que m’agradaria ressaltar és el gran canvi què això suposa al nostre partit. El gran canvi que suposa a la política nacional.
Una persona jove, que ja ha fet molta “mili” a diferents òrgans del partit i del sindicat des de molt jove, que ha trepitjat carrer, que se'l coneix, el carrer, què ha participat activament a diverses campanyes desenvolupant altres responsabilitats. És a dir, que s’ho coneix tot, i molt bé. I està preparat. I amb ganes, moltes ganes.
Lloar la predisposició dels seus antecessors per ajudar-lo en allò que calgui, en acceptar què s’ha de canviar, no canviar per canviar, sinó canviar per guanyar, cops de timó què ens facin guanyar. Lloar que continuïn a disposar de la persona que ara té aquesta important responsabilitat.
I lloar la valentia del President Montilla, del Primer Secretari. Per veure que calien nous temps, que calien noves idees, i de cedir aquesta responsabilitat a una persona jove, sense por a què faci coses diferents a les acostumades per tothom, sense por al què diran, sense (o almenys no els ha demostrat) neguits innecessaris que creen desconfiança en les teves files. Repteixo, amb valentia. I valentia és confiança. I confiança és bona feina.
Nous temps, noves idees. Això necessitàvem per començar a guanyar les properes eleccions autonòmiques.
Cop d’efecte necessari al partit a nivell nacional. Cop d’efecte que no s’hauria de quedar només a nivell nacional. S’ha de ser valent. I confiat. I no tenir por.

Felicitats, Jaume.
Nous temps, noves idees. El lema del PSC.

miércoles, 24 de marzo de 2010

El meu Barça. La meva alineació


Avui, abans del Barça - Osasuna de Lliga, es retrà un homenatge més què merescut al Barça que va guanyar la Lliga 84 -85.
Dic més que merescut perquè, malgrat que aquell equip va acabar molt malament (Final de Sevilla amb l'Steaua, Motí de l'Hesperia, varies “espantàs” d'en Schuster...) , per tota una generació va ser l'equip referent.
Referent perquè el Barça portava llavors 11 anys sense guanyar cap Lliga i pels de la meva edat, aquella va ser la primera lliga què vam poder celebrar.
Recordo aquell recorregut en bus dels campions tornant de Valladolid, tot molt malament donat què a casa es veia molt malament TV3. Aquell Mundo Deportivo "Alirón" en blanc i negre. Confesso que era la primera vegada que llegia aquella paraula "Alirón".
Recordo el partit a les 5 de la tarda, escoltant-lo per en Puyal, amb el primer gol d'en Clos, en Paco Clos, de Mataró, de Rocafonda. I recordo els instants finals amb el gol de l'Alexanko (en va fer un munt de gols importants i decisius, era el Nacho Solozábal del futbol) i, sobretot, recordo al meu gran ídol futbolístic de tots els temps, l'Urruti, aturant-li aquell penal a en Mágico Gonzàlez.
"Urruti t'estimo" cridava embogit en Puyal. "Urruti t'estimo" vam cridar tots embogits aquella tarda. L'Urruti ja no el tenim. Se'l va endur una mala decisió a la Ronda Litoral fa 7 o 8 anys. Malgrat fer campanyes per un partit diferent al meu, mai va deixar de ser el meu ídol. Fins i tot, jugant jo de porter amb Valldemia, em vaig comprar una samarreta d'una marca de roba que va treure ell.
És la única alineació que m'he aprés en la meva vida, ni la de Wembley ni cap de les d'en Cruyff (les canviava cada setmana). Mai no la oblidaré:
Urruti, Gerardo, Migueli, Julio Alberto, Víctor, Alexanko, Carrasco, Schuster, Clos, Rojo y Marcos. També van jugar molts minuts aquella lliga en "Tente" Sánchez, Calderé, Manolo (també de Mataró) i Rojo.
Jo també els homenatjaré aquesta nit.
Sense oblidar ni en Terry Venables, ni l'Alan Harris, ni l'Àngel Mur.
En record d'aquells temps en els quals per guanyar sis copes necessitaves tota una generació d'aficionats. En record d'aquells temps en els quals gairebé què teníem prou amb guanyar al R. Madrid, i, per la resta, ja teníem prou en queixar-nos dels àrbitres, odiar Hugo Sánchez, envejar "El Buitre" i calmar-nos amb les portades de fitxatges que mai no acabaven d'arribar o amb els èxits del bàsquet amb l’Aíto i l'Epi.