miércoles, 2 de julio de 2014

Més primàries al PSC. Ara toca arremangar-se. Tots, i totes.

"Les Primàries han vingut per quedar-se". El ja ex Primer Secretari del PSC, Pere Navarro, va dir aquesta frase a un dels darrers Consells Nacionals del seu mandat. I tenia tota la raó del món.

El PSC, amb mil problemes derivats de mil qüestions no solucionades (i no és qui mana qui sempre les ha de solucionar), té des de fa mesos un dels grans actius de la regeneració democràtica: l’elecció dels i de les caps de llista a les diferents comtesses electorals.

Tot un exercici de transparència i d’implicació de la gent. Volem me´s participació? Doncs avalem, i, després, votem. Volem ser copartíceps de les decisions dels dirigents del partit? Doncs participem activament a aquests processos.

La participació no només ha de ser avalant i votant. També es pot fer, també s’ha de fer, des de presentant-se per ser escollit liderant alguna candidatura, com el company Josep Rueda, molt valent, com participant d’alguna de les candidatures.

Els partits, com qualsevol altre model grupal a aquesta societat, ha de descentralitzar la seva presa de decisions, però també una segona corona de feines i responsabilitats.

Vull felicitar i agrair la seva feina a totes les persones que estan participant d’aquests processos. Les persones de les candidatures a nivell PSC, amb ells al capdavant, i amb en Miquel Iceta com a únic candidat tot arrasant en la recollida d’avals, els equips de recollida dels mateixos, tant a nivell de federacions com d’agrupacions, aquells que ni que sigui donant una idea, portant un aval a un company o el que sigui, han fet que més de 5000 persones hi hagin participat d’aquesta primera fase.

Ara, a treballar plegats. A votar el dia 13, i a participar de la reconstrucció plegats. Un edifici no el fa una persona tot sola. Dirigeix la reconstrucció, però tots i totes hem de posar la nostra feina, les nostres idees.


A mi, ja us ho he dit diverses vegades, les Primàries m’encanten! I hi participo, i ho continuaré fent.

miércoles, 19 de febrero de 2014

M’agraden les primàries. II. Barcelona

Com deia, el PSC és el partit de les Primàries. És el nostre gran segell, malgrat altres ara vulguin fer paripés per intentar dir el mateix, amb aquesta suposada marca de “regeneradors” de la política.

Un cop fetes les d’Europa, ara toca Barcelona.

Barcelona sempre havia estat un fortí del socialisme català des de la represa democràtica. Primer amb Narcís Serrra i després amb Pasqual Maragall es van anar guanyant les diferents eleccions municipals (molt poques vegades amb majoria absoluta, no ens enganyem).

Posteriorment, amb Joan Clos i Jordi Hereu, les victòries van anar minvant en diferència amb la resta, el que anava complicant la governabilitat, i eixamplant els pactes.

Ara toca fer foc nou. Ara, després d’uns anys a la oposició, a on ens hi volen tots, per cert, i amb un Govern que s’hi entén molt millor amb el PP que no pas amb el PSC, i que treballa més per tapar les vergonyes de la Generalitat que no pas pels barcelonins i barcelonines, toca canviar radicalment.

Canviar radicalment no és canviar de persones. O no només això.

És canviar de forma de fer. Possiblement, en una doble vesant; la primera, modernitzant-nos i obrint el zoom a nivell extern. Saber si volem la Barcelona icona, o la Barcelona agradable i atractiva. Per això, hem de modernitzar el nostre discurs, deixar-nos de determinats apriorismes, i ser agosarats.

I, segon, a nivell intern. A nivell de la Barcelona dels districtes, la Barcelona dels barris, la Barcelona dels barcelonins i barcelonines. Aquí, més que modernitzar-nos, hem de recuperar l’essència de les trinxeres socialistes, el trobar-nos persona a persona, carrer a carrer, plaça a plaça.

Però volia parlar de primàries. De les Primàries de Barcelona. I sí, ja són un èxit. Èxit de participació, amb sis precandidat/es. Sis models diferents, però que tenen moltíssimes coses en comú. Sis models que donen vida a les primàries, que li donen significat, i que centralitzen el debat de les idees per Barcelona, per les dues Barcelones, que no pas per davant de les persones.

M’agrada el debat que estan fent. M’agrada que prevalgui les idees pròpies per sobre de la crítica als altres. 

M’agrada que s’entengui que l’únic enemic, qui realment està fent mal a Barcelona, es diu Alcalde Trias, i no pas els precandidats a les primàries.

Aquest és el camí. Bona feina del PSC Barcelona. Bona feina del PSC per posar al mig del debat Barcelona, el camí del debat, el camí de la democràcia interna.

M’agraden les primàries, i m’agradaria poder-hi participar activament. Idees, debats, propostes, models de campanyes....


M’agraden les primàries!!!

jueves, 13 de febrero de 2014

M’agraden les primàries! I. Europa.

El passat dissabte,  arreu del país, el PSC vam celebrar les eleccions primàries per escollir el nostre cap de llista per les properes eleccions europees.

Era un fet inèdit. Per primera vegada al nostre partit, es feien unes primàries per aquesta raó.

Els participants? En Javi López i l’Eliana Camps. Ambdós de Barcelona, ell de Les Corts, ella de Sarrià. Ambdós joves. Ell 28 , 39 ella.I ambdós ben formats. El que demostra que, mal que pesi alguns, el PSC és un partit viu, ben viu, i fort, ben fort, capaç de generar dos bons perfils per encapçalar una llista per ser Diputat/da al Parlament Europeu. Amb un canvi de perfil vertiginós amb allò que havia estat fins ara, almenys les darreres dècades.

El resultat? Doncs per la part que em toca, força bo. Hi van participar un de cada vuit afiliats del Maresme que ho podien fer. Pot semblar poc, però és molt. En no haver una cultura de primàries, els companys i companyes no hi estan acostumats. 

Era un sistema tan nou, que la gent necessita un temps per acostumar-s’hi. Pel que respecta als candidats, al Maresme va guanyar en Javi López per 59% a 39%, mentre que a Catalunya el resultat va ser de 69% a 29%, aproximadament.

Així doncs, en Javi López serà el candidat del PSC a la llista del PSOE (circumscripció única) per les properes eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig.

Personalment, m’agraden les primàries. M’agraden aquests processos, m’agrada posar el meu granet de sorra per poder decidir el perfil que més m’agradi per representar-nos al conjunt de socialistes catalans, m’agrada que els “Jefes” preguntin a la resta què ens sembla, qui volem que sigui, la persona que encapçali una llista d’aquestes dimensions.

És un gran exercici de democràcia interna.

M’agrada poder participar activament. M’agrada veure els esforços dels candidats, els debats, els models de campanya, la forma de comunicar-se a través de les xarxes...

M’agraden les primàries!!!


I m’encantaria participar-hi!!!

lunes, 30 de diciembre de 2013

Repletos de Paz para el 2014. En todos los sentidos.



Madre anoche en las trincheras
entre el fuego de metralla
vi al enemigo correr
la noche estaba estrellada

Apunté con mi fusil
al tiempo que disparaba
y una luz iluminó 
el rostro que yo mataba

Era mi amigo José
compañero de la escuela
con quien tanto yo jugué
a soldados y trincheras

Hoy el juego era verdad
y a mi amigo ya lo entierran
madre ya quiero morir
Estoy harto de esta guerra

Madre si vuelvo a escribir
tal vez sea desde el cielo
donde encontraré a José 
y jugaremos de nuevo

martes, 5 de noviembre de 2013

Ratas en Cerdanyola

Es evidente, desde hace un par de años, que la ciudad de Mataró, está altamente abandonada.
Que la suciedad en las calles, plazas, parques y jardines es tal que no se veía desde hace cuarenta años.
Que da la sensación de que nadie cuida de la ciudad, en general. Que no hay ilusión, que la autoestima está por los suelos, que no hay fuerza, y que nada funciona.
No digo, ni creo que esto sea verdad. A nivel privado, son muchas las personas que, históricamente en nuestra ciudad, han sido abanderadas en muchos aspectos, han sido promotoras en crear empresas, en dinamizar la vida asociativa de la ciudad con una ratio de entidades de las más altas de Catalunya…
Pero, y a nivel público? A nivel público la cosa cambia. Esa fuerza, ese entusiasmo, ese liderazgo, esas ganas de trabajar no se ven, no se notan, no se palpan. No hay sensaciones. A nivel público sí que parece que haya un brutal abandono.
Ese abandono suele tener unas marcas muy claras. Si no inviertes en limpieza ni en civismo, la ciudad se ensucia más y se limpia menos. Si se ensucia más y se limpia menos, aparecen nuevos aspectos que, anteriormente, podrían resultar coyunturales, pero que ahora son, desgraciadamente, habituales.
Las ratas.
Cuándo hay ratas? Pues cuando no hay limpieza. O, esporádicamente, cuando hay tormentas o diversas manifestaciones climáticas.
Pues en Mataró hay ratas. Y las hay en diversas zonas de la ciudad. Mal signo. Signo de suciedad. Signo de falta de prevención, de falta de inversión, que no de gasto.
Concretamente, las que hay en el Parque de Cerdanyola, uno de los más visitados de la ciudad, por lo grande que es, y por ser el barrio más poblado de Mataró.
Las hay con sus madrigueras, las hay que no se asustan al ver humanos, las hay que campan a sus anchas y tan tranquilas… Sin problemas!
Haya niños y niñas, ancianos y ancianas, gente sentada en los bancos… da igual! Ellas tan felices!

Y porqué, porque el Ayuntamiento tiene olvidada esa faceta, tiene pocas ganas de arreglarlo, y prefiere gastarse ese dinero, que sí tiene, en otras cosas que le importan más…

lunes, 2 de septiembre de 2013

Mataró abandona als joves


El Govern de CiU a Mataró, que no té cap mena de projecte ni polític ni social per la ciutat, té abandonats als i les joves de la capital maresmenca.

Amb una ciutat amb més del 20% d’aturats, a on els joves tenen un 53% d’atur, no hi ha cap mena de projecte, ni pla específic per a ells.

Des del PSC els demanem, a partir de la nostra experiència, amb més d’una dècada de Plans de Joventut treballats, consensuats i duts a terme amb les entitats de la ciutat, que s’hi posin a treballar.

Sembla fàcil, oi? Doncs això els passa, que els sembla que fan molta feina, però treballen poc. 

Tan difícil és posar-se colze a colze amb les entitats juvenils de la ciutat per fer un Pla Jove? Tanta por fa preguntar quins són els seus problemes per mirar de cercar solucions consensuades?

Treballar pels joves amb algunes clares apostes com:

  1. Iniciar de manera urgent l’elaboració d’un nou Pla Jove, a partir de l’avaluació de l’anterior, per presentar-lo abans de finals de 2013
  2. Aquest Pla estarà centrat en les polítiques d’inserció laboral dels joves
  3. Les altres prioritats bàsiques del Pla seran en l’àmbit de l’educació, i de l’habitatge.
  4. De manera urgent, s’enfortiran pel proper curs els Espais Joves, dotant-los de més recursos i així podran donar un millor servei, i més ampli en horaris. Ens trobem que es fan servir més que mai aquells llocs de trobada com els Espais Joves. Llocs a on trobar-se, llocs a on es fan diverses dinàmiques, intercanvis, relacions... és a dir, cohesió social. Per això pensem que urgentment han de ser aquells que s’enforteixin.
  5. El Pla es farà en un procés participatiu amb les entitats i d’altres agents actius en aquest sector, així com dels sectors més importants en aquests moments pels joves (ocupació, educació, habitatge)

Ens faran cas?

Seran sensibles als problemes dels i de les joves de Mataró?

Els importen? Sí? Doncs que ho demostrin.


Si no, fan la sensació que els tenen completament oblidats. Que no els importen.

jueves, 7 de marzo de 2013

LA MALA EDUCACIÓN



La Mala Educación és una pel·lícula dirigida per Pedro Almodóvar a on dos amics es troben després de molts anys i rememoren la seva infantesa a on van sofrir vexacions sexuals per part del mossèn de la seva escola.

Més enllà d’això, és una pel·lícula a on, gairebé tots els protagonistes, acaben barrejant la realitat i la ficció. Barrejant i confonent, acaben per no saber cap d’ells qui és realment, ni qui són realment els altres protagonistes de la història.

Aquest vespre, al Ple de l’Ajuntament de Mataró, a partir d’una Declaració Institucional presentada per diversos grup municipals, el meu el PSC, ha votat a favor de la sobirania de Catalunya. És a dir, a favor de la independència de Catalunya.

A Mataró, el nou Reglament d’Ordenació Municipal fa que els temes que no afectin directament a la ciutat, es debatin a la Junta de Portaveus, per agilitzar la feina al Ple. Això, però, fa que aquests temes, més enllà del debat, es votin per vots delegats per cada Grup Municipal al seu portaveu. És a dir, allò que digui la meva portaveu allà és el que diu el meu grup. És a dir, allò que voti la meva portaveu allà és el que votem els vuit regidors del PSC.

Aquesta part del Reglament, que celebro i he celebrat en diverses ocasions donat que ens permet centrar-nos en temes municipals que afecten directament a la nostra ciutat, i fan que la participació de col·lectius i entitats es faci a unes hores molt més lògiques, té aquesta perversió de que una persona vagi amb els vots delegats de la resta, sense cap opció a puntualitzar matisos, sempre tan importants en política.

Quan una persona és la portaveu d’un Grup, se sobreentén que porta el resultat d’un debat fet anteriorment, almenys, al Grup. I, si pot ser, en ocasions especials, al seu partit corresponent. Aquesta riquesa ens ha de diferenciar d’altres maneres de fer d’altres grups i, sobretot, d’altres partits.

Doncs això no es va fer al meu Grup. Ni es va elevar el debat al partit, en qualsevol dels seus òrgans, ni es va facilitar la participació de tots els membres del mateix en un debat tan important.

Personalment, i em sap molt greu, no hi vaig poder participar. Al meu entendre, una doble acció de Mala Educació no m’ho va permetre. I, com se m’ha remés a manifestar-me lliurement, en aquest modest espai ho faig.

No em sento representat per aquesta votació que algú va escollir per part meva. No puc acceptar el resultat de la votació donat que no se’m va permetre participar-hi.

Per part meva, haig de dir-vos que, tal i com he manifestat moltes vegades, estic a favor del dret a decidir de Catalunya, com a país amb unes especificitats socials, històriques i culturals molt diferents a la resta de territoris d’Espanya, però estic en contra de la independència. Crec que Catalunya forma part d’Espanya, una part especial, i que així ha de continuar sent-ho. El company i ex Conseller Del Pozo ho resumia molt bé dient allò de les “nacionalitats concèntriques”. És a dir, tenir-ne més d’una i més encara quan comparteixen moltes coses.

Així es com crec que el meu partit ha de treballar. Així és com també hem de treballar a Mataró, al Grup, i al Partit. Amb feines concèntriques, amb decisions compartides.

I, com tot el que faig en la meva vida, no confonent realitat amb ficció. Això no és Matrix.