Contra la violencia de Género

Hoy cuando tu mano cae, se hunde el mundo y el sueño termina. Las bombas de esta guerra silenciosa han amputado nuestro amor y despedezado la ilusión.

Mis costillas cansadas y abatidas, coraza de este pobre corazón solitario, aislado en la soledad del mieda, gritan basta ya y se sublevan contra esta guerra sin sentido, a esta lucha sangrienta sin causa ni motivo. Un golpe tras otro, impacto tras impacto, su resistencia ha sido minada, reducida a cenizas, escombros de un sueño virtual que existió pero que nunca fue.

Atrás quedan los besos, los instantes de paz y los paseos cogidos de la mano por la senda de la ilusión en un futuro común. No valen, no cuentan nada. Fueron semillas estériles que la sinrazón abocó sobre el yermo desierto de la guerra, tu guerra, la guerra que todo lo ha quebrado, que todo lo ha manchado de negro y gris, de color frustración.

Sin embargo, ahora sin el cálido recuerdo de tus primeros besos, ahora con las defensas derrumbadas y las torres caídas, ahora que mi mundo se vació y mi alma, mis esperanzas, mis ilusiones y mis hijos son refugiados de guerra, exiliados, antes traumatizados ante el horror del odio y la violencia, ahora que no tengo nada que perder, sólo me queda decirte adiós, expulsarte de mi vida. Tu guerra, tu odio ha sido bombardeado y destruído todo aquello por lo que valía la pena sufrir, todo por lo que valía la pena luchar. La mentira del cambio, presente desde el primer disparo se ha desvanecido por fin.

El humo del miedo empieza a disiparse y los primeros rayos de luz cruzan ya las nubes de polvo, que debilitas, de nuevo abren paso al astro rey. El sol marca el camino: lejos de tu frialdad, mi corazón empieza a latir de nuevo, alentando mis primeros pasos por esta nueva senda de esperanza, ilusión y vida.

Adiós, tu eres y serás guerra, y ahora es tiempo de paz.

Escrito de David Bote, excelente de nuevo, asumido por JSC Mataró como declaración para el día internacional contra la violencia machista hacia las mujeres. Como muchos/as dicen, terrorismo machista contra las mujeres.

Todos concienciados, pedagogía a tope y tolerancia "0" para erradicar esta lacra.

Èxit a la jornada de renovació dels Consells Municipals

Dissabte al matí vam fer al Centre Cívic de Rocafonda la Jornada de Revisió dels Consells Municipals.
Des de l’Ajuntament, entenem la participació ciutadana com la contribució que fan els ciutadans en els processos de presa de decisions en els afers públics i col·lectius. El sentit de la participació es construeix a partir de les variables locals i permet moles models, gradacions i matisos. L’objectiu final és la definició de polítiques més complertes, una implementació més estructurada i uns mecanismes d’avaluació que ofereixin informació útil per la millora i la innovació ciutadana.
Obrir els processos de decisió a la participació conté tan elements de voluntat com de necessitat. Voluntat en el sentit d’aposta estratègica entenent que la participació reforça la democràcia i possibilita una major legitimitat de l’acció de govern. Necessitat en el sentit que la complexitat dels reptes actuals requereixen de la formulació de polítiques més transversals i integradores. La contribució dels diferents agents socials permet una definició de polítiques més arrelades al territori i amb més possibilitats d’execució amb bons nivells d’eficiència i eficàcia.

En el desenvolupament de les polítiques de participació ciutadana, els Consells Municipals esdevenen importants actors impulsors. Una de les seves grans potencialitats és la capacitat de proposar, amb l’exercici del qual poden influir en la presa de decisions municipals.
En els darrers anys, s’han posat en marxa diferents mecanismes, a través dels quals es permet potenciar aquesta capacitat propositiva i influent dels Consells Municipals i de la ciutadania en general com poden ser el PAM i Pressupostos municipals dels quals els últims anys han sorgit desenes de propostes, o els grups de treball que han desenvolupat alguns consells, com poden ser alguns Territorials o el de Medi Ambient, que han permès treballar propostes amb les aportacions dels integrants dels Consells.
Al procés de revisió hi ha dues fases. La primera va començar fa un parell d’anys amb la realització d’un estudi dels Consells, estudi que es va fer començant per l’Anàlisi documental: estatuts, composició i ubicació en l’estructura municipal, la percepció dels secretaris/es dels consells municipals i de les persones responsables de les àrees d’on depenen i entrevistes personalitzades amb els i les responsables polítics dels diferents grups municipals.
La segona de les fases l’hem encetat al principi d’aquest mandat, els últims mesos. Es fa amb un procés de revisió i creació d’un document que reguli el funcionament dels Consells Municipals, amb dos itineraris diferenciats, però que són, per descomptat, complementaris.
Un es la Comissió de treball pel futur dels consells municipals conformada per tots els grups municipals de l’Ajuntament de Mataró encarregada d’elaborar i consensuar el document definitiu que reguli el funcionament dels consells municipals i que reculli les diferents propostes d’actuació que es plantegin (s’han fet dues sessions i ara farem la tercera per elaborar el document definitiu), i l’altra és la informació, distribució i recollida d’aportacions dels consells municipals i entitats de la ciutat, amb quatre sessions per als ex - membres dels consells municipals, dues el 16 d’octubre i dues més el 25, totes elles en horaris diferents perquè tothom tingués la oportunitat d’assistir-hi.
Tot finalitzarà, un cop aquest document, consensuat per tots els grups polítics, aprovats a la Comissió Informativa de desembre, per donar llum verda als responsables de poder convocar els mateixos.
Desprès de tot això, es farà, per aplicar els canvis de la millor manera, unes sessions de treball amb els/les Presidents/es i els/les secretaris/es per a transmetre els resultats del procés i fer-los partícips de les noves propostes envers el funcionament i les dinàmiques de treball dels Consells Municipals.
Creiem que hem fet un procés el màxim d’obert i de participatiu per renovar precissament això, una pota molt important dels processos participatius.

Crec, sincerament, que hi ha un model Mataró pel què representa a la participació, i així ens ho diuen de molts llocs. En Ramon Bassas en parla.

I crec que el resultat és possitiu, molt possitiu.

Premis ONCE a la Solidaritat i a la Superació

Imatge dels premiats i dels encarregats de lliurar-los. La gala va ser presentada per Antoni Bassas

Diumenge a la nit, concidint que era 11 de l’11, es van lliurar a l’Hotel Juan Carlos I de Barcelona, els IV Premis ONCE a la Solidaritat i a la Superació.

Uns premis que lliura Once Catalunya a onze persones o entitats amb esperit de superació que poden ser un magnífic exemple per a aquelles persones que no sempre tenen tota la força necessària per continuar vivint.

Els premis són bianuals.
Una organització magnífica, un acte molt ben muntat, un sopar magnífic, i uns lliuraments amb la seva dosi de premis importants, d’emotivitat, de tocar la fibra, d’onze exemples de Solidaritat, onze exemples de Superació.
A mi em van sorprende moltíssim el discurs de Rafael Olalla, que ha estat escollit pel jurat com a exemple de superació personal, després de resultar ferit en l'explosió de gas de Santa Coloma, on hi va haver 19 ferits i dos morts. Arran de l'accident, va ser intervingut en diverses ocasions i ha perdut molta visió. Actualment, és afiliat de l'ONCE.
I tambè el discurs de l’Albert Espinosa, actor, guionista, director teatral i de cinema que va ser el director de 4a planta, a on relatava les seves experiències quan va haver d’estar ingresat molts anys a la secció d’oncologia d’un Hospital, a on un càncer se li va emportar una cama, un pulmó, mig ronyó i molts amics.
Altres premiats van ser:

Cecilia Evouna, que impulsa un projecte per a nens cecs a Camerun;
Dolors Comerma, mestra d'educació especial;

Les fundacions Ulls del Món i Ared, que treballen per donar atenció oftalmològica a gent sense recursos i fomentar la integració social i laboral de persones en alt risc d'exclusió;

Candi Vilafañe, regidor de Lleida a títol pòstum (va morir el passat setembre sobtadament);

Manel Pousa, del barri del Verdum i que treballa com a sacerdot a la presó Model; i

Montse Pous, periodista de Catalunya Ràdio amb distròfia degenerativa.

El lema oficiós ben podria ser “no mireu el què ens falta, mireu allò que tenim”. Enhorabona a tots, i felicitats a ONCE Catalunya, per molts anys.

Semana Cultural de Cerdanyola

Esta semana se está celebrando en Cerdanyola, organizado por la Asociación Cultural, la IV Semana Cultural de Cerdanyola. Empezaron el viernes con la inauguración de una exposición de pinturas de diversos pintores del barrio y con un cine forum sobre “La Verdad Incómoda”.

Siguió con un concierto joven el sábado en el Casal de Joves del barrio.

El domingo pude asistir, con Mamen, a una botifarrada posterior a la caminada popular que se había hecho desde primera hora de la mañana por El Turó, y en la cual había una exposición de bolets recogidos el día anterior por un grupo de personas cercanos a la organización.

La butifarrada y la caminada fue conjuntamente organizada con la Asociación de Vecinos y Amigos de la Plaza de la Alegría, los cuales estaban entusiasmados con la asistencia a la misma.

Proseguirá con la “Nit de poesia”, recital de poesías de Juan Ramon Jiménez por parte de los alumnos del Taller de Poesía de la Asociación. También recitarán poemas de cosecha propia. Interesante.

El sábado un torneo de ajedrez por la mañana, y de magia por la tarde y el domingo, para finalizar, concierto – vermut con la Xaranga Iluro en la Plaza Isla Cristina.

Es de felicitar estas iniciativas culturales de diversas asociaciones con la idea de aportar nuevas actividades al barrio y de seguir dándole vida, tal y como os comentaba hace unas semanas que también hace EPMA en otros ámbitos, como el teatro y la solidaridad.

Un barrio, una ciudad, es lo que son sus entidades, sus asociaciones, que son las que hacen latir el corazón de la vida interna de las mismas cada una con sus propias características, actividades y especificidades que, en un viaje de ida y vuelta aportan a la ciudad y se dejan aportar por ella con tal de ir sumando en el perenne devenir de nuestros entornos.

Mentides, mentiders

Un xuleta Aznar durant la compareixença al Congrés
Després de la sentència dels fatídics atemptats de l'11 M a Madrid, el PP, que ara ha optat pel silenci (excepte algunes honroses excepcions), abans va optar per un comportament en relació amb el mateix que pot merèixer molts qualificatius, però què podem resumir en una: Mentida d'un grapat de mentiders. Tota una orgia de falsedats.

Mentides dels mentiders:

• Ángel Acebes: "Miserables" als què van desconfiar de la falsa versió oficial.
• Mariano Rajoy: "Convicció moral de l'autoria d'ETA".
• José María Aznar: (al Congrés i avui mateix) "Els autors intelectuals (què és això?) no s'amaguen a deserts remots ni a muntanyes molt llunyanes".
• Eduardo Zaplana: (aquest és el meu favorit, el meu ídol) Va negar desenes de cops que "no es coneix la veritat sobre l'autoria dels atentats".
• Jaime Ignacio del Burgo: "ETA hi era allà".
• Agustín Diaz de Mera: "Hi ha vincles demostrables entre islamistes i etarres".

I, a tot això, ahir mateix, l'Àngel Acebes va gosar a afirmar que el PP mai ha recolzat la teoria de la conspiració.

Com diu Manuel Rico a Público: "Algú els hauria d'explicar que una cosa es mentir sense miraments i una altra és prendre's a la gent per idiota".

Aquí teniu un vídeo de les mentides del PP vistes des de l'estranger.

Demà, el què ha editat el PSOE.

Juguen la Champions

Un cop més, diumenge passat, la Colla Castellera Capgrossos de Mataró va demostrar que juguen la Champions.

Que són una de les colles punteres del país, que són bons, molt bons, i què, malgrat no guanyar mai la Lliga (és impossible), són any rere any la revelació de la temporada. Uns anys per arribar al podi, uns altres per mantenir-se quan tothom creien que petarien.

Lo de diumenge passarà a escriure una altra pàgina amb lletres d'or de la seva curta però intensíssima història, amb uns aisss al 4 de 8 amb agulla (semblaven un xiclet) que encara van donar més emoció, si cap, a una Plaça Santa Anna que a les 12 del migdia era mig buida però una horeta més tard era plena "tres quarts de Santes".

Enhorabona, i fins l'any que be, que continueu enamorant-nos a molts desconeixedors d'aquest mon del qual ara intentem no perdre'ns ni una.

Crec que aquesta és la vostra victòria.

Sant Carles Borromeu

L'Esglèsia de Sant Carles Borromeu a Vallecas, a on s'aculla drogadictes, prostitutes, expresidiaris...

Avui és St. Carles. Es celebra la mort de St. Carles Borromeu. Un amic m'envia un resum de la seva vida.

Sant Carles, el nom del qual significa "home prudent", ha estat un dels Sants extraordinariaments actius a favor de l'Esglèsia, i del poble que sobresurt admirablement. Sant Carles Borromeu, un Sant que va prendre molt seriosament aquella frase de Jesus: "Qui estalvia la seva vida, la perd, però el que gasta la seva vida per MI, la guanyarà", va morir relativament jove perquè va desgastar totalment la seva vida i les seves energies per fer progressar la religió i per ajudar els més necessitats. Deia que un bisbe massa curós de la seva salut no arriba mai a ser Sant i que a tot sacerdot i a totapòstol ha de sobrar-li feines per fer, enlloc de tenir temps de sobra per perdre.

Va nèixer a Arjona (Itàlia) el 1538. Des de jove va donar senyals de ser molt consagrat als estudis i exacte complidor dels seus deures de cada dia. Als 21 anys va aconseguir el doctorat en Dret a la Universitat de Milà. Un germà de la seva mare, el Cardenal Médicis, va ser nomenat Papa amb el nom de Pietós IV, i aquest admirat de les seves qualitats va nomenar Carles com a Secretari d'Estat. Més tard, va renunciar a les seves riqueses, es va ordenar sacerdot, i després va ser bisbe i es va dedicar per complet a la tasca de salvar ànimes.

Sant Carles va fundar 740 escoles de catecisme amb 3000 catequistes i 40000 alumnes.

Va fundar més de 6 seminaris per formar sacerdots ben preparats, i va redactar per a aquests instituts uns reglaments tan savis, que molts bisbes els van copiar per organitzar segons ells els seus propis seminaris.

Va morir quan tenia amb 46 anys, el 4 de novembre de 1584.

La camisa vale 68€

Hola, quiero esa camisa.

Hola, buenos días, Sr. Arturito, esa camisa vale 68€.

Ok, lo acepto, voy a intentar conseguir ese dinero. Si no me llega, intentaré convencer a un amiguete, Josep, para que me deje el resto, quiero esa camisa a cualquier precio.

"Es míiiiiiiiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaa".

De acuerdo, Sr. Arturito, le espero. Y entiendo que usted acepta las reglas del Juego.

Sí señor, acepto las reglas. Voy a ganar, y voy a ganar por goleada. Vendré a comprar la camisa y me sobrará dinero para ponerme chulito, que de eso sé un rato (y mis colaboradores, los neocons, aún más).

Pasan los días y, tanto Arturito como otros señores que también querían la camisa de 68€, se ponen a trabajar para conseguir ese dinero, tal y como marcan las reglas.

Llega el día esperado, concretamente el 1 de noviembre de 2006, y todos llegan a la tienda con el dinero que han conseguido trabajando.

Arturito, muy enfadado pero disimulando, le dice al tendero: "Hola, tengo 48€, deme la camisa. Es más, estoy seguro que, pese a lo firmado, disimularé e intentaré engañar a todo el mundo y mi amigo Josep me dejará sus 14€", a lo que el tendero le dice: "Pos va a ser que no, la camisa vale 68€, y no estamos en época de rebajas. Usted solo tiene 48, y con su amigo (le recuerdo que si su amigo le deja sus 14€, usted hará algo en contra de lo que ha firmado ante notario, y eso que da feo, Sr. Arturito) Josep, en total son 62€. No le llega.

Al instante, llega Pepe a la tienda y, a pesar de que tiene menos € que Arturito el neocon, ser de otro pueblo y diferente (muuuuuuuuy diferente) a los compradores habituales de la camisa en años anteriores ha conseguido convencer a sus amiguitos Josep Lluis y Joan.

En total, Pepe, que se ha sentido injustamente menospreciado, ha conseguido 70€. Le sobran 2€, mira por dónde.

Como la camisa vale 68€, el tendero, fiel a las reglas marcadas antes de iniciar el partido, le entrega a "Pepe el infravalorado" la apreciada CAMISA.

Arturito se enfada mucho mucho mucho y, casi a punto de acabar el partido, pide que cambien las reglas, algo que nadie entiende, a no ser que seas un mal perdedor o alguien incapaz de pactar con aquellos en teoría cercanos a tí. El tendero no acepta cambiar las reglas aceptadas por todos. O se cambian antes de empezar el partido, o no se cambian.

Pues eso, Montilla President. Feliz primer año. Per molts anys, President.

Qué noche aquella en el Snooker...