Saber guanyar.

De petit, quan jugava a futbol, els meus entrenadors, i els meus pares, sempre em deien que era més difícil, i més important, aprendre a saber guanyar que a saber perdre, malgrat lo segon, quan ets petit, sempre és més difícil (i en el meu cas molt habitual).

Saber guanyar és ser generós amb el què ha perdut, és estendre la mà a aquell a qui has guanyat abans fins i tot de celebrar la teva victòria. Saber guanyar és continuar treballant de la mateixa manera que si no haguessis guanyat. Saber guanyar és tenir visió de futur. Es guanyen les guerres, no pas les batalles.

Saber guanyar és el què ens volen fer creure a CiU amb el fair play del President Mas, apuntalat per l’elegància a l’hora de marxar del President Montilla. Però demostren que no saben guanyar quan comencen campanyes amb mentides i fal·làcies, quan ens intenten fer veure (que sí, que sí, què és molt habitual en política) que no sabien res de la situació financera de la Generalitat, i de què no és tan necessari destinar tants recursos a Salut, o ens arruïnarem. Dir mentides és no saber guanyar, dir mentides és recolzar-te en la victòria per argumentar segons quines decisions dient que qui hi havia abans ho feia molt malament i és culpa d’ells.

Saber guanyar és el què saben fer, i molt bé, a Can Barça. Gaudir de les victòries, al camp, a Zurich o a on sigui, sense voler trepitjar ningú. Quina diferència amb l’estil de l’anterior President. Saber guanyar és el què va fer ahir en Messi dedicant la victòria als altres dos companys seus que també hi optaven a la Pilota d’Or.

Saber guanyar és celebrar amb els teus les teves victòries, no ser un maleducat anant a celebrar-ho a la victòria visitant, sense excuses. Ells no tenen “la culpa” de voler guanyar-te un partit, ells no són culpables de demostrar que poden ser millor que tu, ni que sigui, quaranta-cinc minuts. Tu sí que ets culpable de provocar, i de les reaccions d’aquells a qui provoques. Ni que siguis l'Special One. Pots acabar sent l'Special Last. Sempre pot haver-hi algú disposat a ensenyar-te una maneta

Saber guanyar és ser generós en la victòria. És ser generós quan tens el poder, i no menystenir a aquells que tens per sota teu. Mai saps si després els tindràs per sobre. Mai saps si els necessitaràs per res. Mai es gaudeix del tot una victòria si menystens al teu rival, i menys quan el teu rival és del teu equip, i t’ha ajudat a guanyar. Males formes. Entre d’altres coses, perquè potser et penses què has guanyat més del què realment és. Entre d’altre coses, perquè en aquesta vida, a part de ser molt lleig, no pots anar deixant “cadàvers” pel camí, perquè aquests, sempre, sempre, sempre, estaran esperant la més mínima ensopegada per ressuscitar i trepitjar-te. Algú ho havia de dir.

Rarezas

Vuelvo al blog.

Y espero quedarme. Me recomiendan que gestione mejor mi agenda. Lo intentaré.

A ver si aprendo. Y le doy vida a este espacio. Lo intentaré. no creo que tenga muchas noches como la de hoy, pero lo intentaré.

Rarezas. Las de las últimas 5 semanas. 40 días.

Desde los resultados electorales, bastante peores de los esperados, hasta el anuncio de hoy de Alicia de no volver a estar en una lista electoral en las próximas elecciones municipales.

Las elecciones autonómicas del pasado 29 de Noviembre no es que nos devolvieran a la realidad, a esa que dice que para gobernar en Catalunya, a parte de gstión, mucha gestión, hay que tener un proyecto de país, que para eso nos hemos creído todos, y así hemos defendido, que Catalunya es un país. Por ello, porque nos lo creemos, debemos tener más claro qué queremos en cuanto a nuestra relación Catalunya - Espanya. Y ser creíbles. Y hacerlo entender a nuestra gente, a la de siempre. A la que quede.

Las vivencias del puente de la Inmaculada. Cómo pasar prácticamente 14 horas con las mismas personas en una habitación y salir de allí con incluso más ganas de ellos? Pues es algo que desde la adolescencia no me pasaba, y la verdad que hasta me rejuveneció. Mil gracias.

Posteriormente, todo el mes con esa sensación de extrañeza que a veces te da la política. Sensación que había sentido en otras ocasiones pero que esta vez se agudiza más. Estamos en el proceso participativo del Triangle de Molins. Un proyecto necesario, justo, de ciudad, de proximidad... Otro día lo explicaré con mayor detenimiento, el que merce.

Pues la sensación es que alguna gente no acaba de entenderlo, o no quiere entenderlo. Es del todo legítimo que todos queramos defender nuestras posiciones, pero también lo es que cuando todo el mundo con el que hablas, con el que le presentamos el proyecto, "alucina" con el mismo, mientras algunos, los que realmente se lo creen y los que se suben a cualquier carro sin dar alternativa alguna, no se mueven ni un ápice de sus opciones. Extrañeza de setar haciendo lo que toca, incluso más... y haya quien no quiera entendernos! Mezcla rara, pero seguiremos en ello. Hay que luchar, y hay que seguir haciéndolo.

Ni més ni menys. La campaña ambiciosa que hemos diseñado desde Nova Ciutadania del Ajuntament de Mataró para intentar romper algunos de los tópicos, falsos rumores y prejuicios que una buena parte de la población tiene sobre algunos derechos adquiridos y discriminaciones positivas. Rareza porque por una parte recibimos quejas duras, muy duras, algunos correos personales donde me tildan de todo, algún anónimo incluso, y por otra banda, es una campaña aplaudida por diversos medios, entre ellos el Periódico de Catalunya, con regalo incluído en forma de semáforo verde al lado de Obama. Mezcla rara, pero seguiremos en ello. Hay que luchar, y hay que hacerlo en todas las bandas.

Rareza es que se te muera uncompañero. No me había pasado nunca. Un compañero de partido con el cual prácticamente no tuve tiempo de compartir más que algunos meses en las facetas de gobierno de nuestra ciudad. Todo el mundo ya ha dicho cómo era Oriol, no hace falta que me repita. Impresionante el Pleno extraordinario, e impresionante el entierro. Quien siembra, recoge. Se te encoge el alma, y te hace pensar mucho y mucho sobre cómo queremos que se nos recuerda en el futuro, cuando te encuentras en un momento así. Sentimientos encontrados, y difíciles de entender.

Navidad. Después del palo, llegan fiestas. Con la familia, los amigos, y disfrutando de mi madre todo lo que puedo, como nunca antes lo había hecho. Por ella, por mí, por nosotros. Los niños, los regalos, la familia que crece... toca disfrutarlo!

Fin de Año. Pineda. De nuevo. Esto parece que se asienta. Empezamos sosos, pero aparece Xesco y empieza la alegría. envidia sana. De casi todo.

Y hoy. Hoy Alicia nos escribe explicándonos que no quiere repetir, que quiere empezar nuevos retos.

Yo empecé en política por y con ella. Y no sólo yo. Somos muchos los que en aquella época nos iniciamos en esto de la gestión de lo común con Albania y con ella. En aquella Asamblea de la que hablé hará 3 años con motivo de la boda de Jordi Palacios.

Tengo que admitir que me ha sorprendido, que no me lo esperaba. Y parece ser que no era el único. Ha hecho un gesto loable, del todo respetable e, incluso en los tiempos que corren y después de la mucha faena hecha, repito, sorprendente! Ya le he dicho que respeto su decisión, y que le deseo toda la suerte del mundo. A pesar de que haya habido muchos entrabancos en nuestras respectivas carreras, en nuestras vidas, desde aquellas Navidades vividas compartiendo muchos momentos, divirtiéndonos mucho los tres, y conociéndonos de verdad.

Mucha suerte en tu nueva aventura, sea cuál sea ésta.

Rarezas.

Sentimientos encontrados en esta nueva etapa del blog. Espero ser más regular, más consistente.

Rarezas.

10 anys de Pirates

Ara fa 10 anys, que dues noies molt joves de Vista Alegre van entrar eal despatx de l'Associació de Veïns del barri i, molt tímidament, em van demanar permís per poder començar a fer un Grup d'Esplai al barri.

Per descomptat, se'ls va dir què no els hi feia falta ni permís, i què una iniciativa com aquesta era molt i molt necessària al barri, mancat d'espais comuns ja fos per nens i nenes, com per joves, com per la gent gran.

I aquest nou espai, el Grup d'Esplai, ompliria un forat imoprtant al barri.

I avui, deu anys després d'aquell dissabte en el què van fer el seu primer acte públic cantant un parell de cançons, i veien la care dels pares, mares, avis i àvies, hem de dir que va ser tot un encert.

Decenes i decenes de nens i nenes què han omplert els seus dissabtes a la tarda formant-se amb un model diferent de fer-ho, amb unos monitors i monitores que no és què no ho haguessin fet mai, és què mai no havien fet ni d'alumnes a un Grup d'Esplai!!!

Però la il·lusió ho pot tot. I les ganes de fer les coses. I l'estima què li han posat sempre i la que de ben segur li seguiran posant.

Al barri, han marcat un abans i un després. Allà, la gent només tenia una il·lusió comuna, la Festa de Vista Alegre, però des de fa deu anys ja en tenen dues, el seu Grup d'Esplai, Los Piratas.

La primera de les feines va ser pintar les figures del pessebre, l'únic a tot Mataró què es fa al carrer, després els balls, les cançons, les sortides al Parc Forestal, les trobades amb altres Grups d'Esplai, les Gales (acte exclusivament d'ells a la Festa del barri amb cançons, teatre, Playbacks...), el trasllat al nou local social del C/ Almeria, la participació al Carnestoltes de Mataró, la participació també al Carnestoltes propi del barri, la participació a d'altres festes de barri, el seu propi vaixell "Satarip Sol" construit a mà, la seva Cap Grossa, la "Nany"... Tot ha anat evolucionant moltíssim. Millorant la qualitat de la formació, millorant la qualitat de les activitats, aplicant nous models d'oci per els més grans...

En definitiva, formant ciutadans i ciutadanes lliures!

I aquí hi han jugat molt i molt fort, deixant-se la pell i totes les hores del mon, els monitors i monitores què hi han passat. Des d'aquelles dues nenes tímides, la Soraya i la Glòria, passant per en Víctor, la Laia, la Tamara, en Sergio, en Carlos, la Lídia, la Mari Àngeles, la Soraya petita (la primera alumna que va pasar a ser monitora) i moltíssims més què emdeixo i que li han dedicat les hores què han pogut.

Sí què m'agradaria destacar a Soraya Iglesias Sáez. A part de ser un Sol de nena, extraordinària, inquieta i meravellosa, de tenir un cor que no li cap al pit, i d'haver aguantat absolutament de tot (i, desgraciadament, de tothom, fins i tot de qui menys s'ho esperava), ella sempre ha estat al peu del canó, des del primer dia fins avui, sense fallar mai. I estar-s'hi en qualsevol lloc 10 anys té un mèrit incalculable, però ser a un grup desplai 10 anys és, inexorablement, IMPAGABLE. Soraya, et mereixes l'aplaudiment més fort del mon. Sabem què aquestes coses no t'agrades (a la foto ni se la veu), però ho mereixeis sobradament. Al César lo que es del César.

A Vista Alegre sempre ens diuen que hi estem molt orgullosos de ser del barri, què hi ha un sentiment molt fort de pertànyer al mateix (jo mateix vaig donar nom al meu bloc per l'estima que li tinc), però des de fa dos anys, hi ha un doble orgull al barri, ser PIRATA!!!

Nous Temps

Nous Temps

Ara sí.
Fa un parell de setmanes, el President Montilla, en la seva faceta de Primer Secretari del PSC, ens va sorprendre a tots i totes nomenant Jaume Collboni com a Director de Campanya del PSC a les properes eleccions autonòmiques.
No seré jo, ni cal que ho faci, ni falta que li fa, qui lloï les capacitats del company nomenat per a aquesta tan difícil tasca que li han encomanat. El seu currículum, la seva feina aquests dos últims anys a l’Executiva Nacional i la seva anterior i fructuosa etapa a la UGT parlen per sí mateixes.
El que sí que m’agradaria ressaltar és el gran canvi què això suposa al nostre partit. El gran canvi que suposa a la política nacional.
Una persona jove, que ja ha fet molta “mili” a diferents òrgans del partit i del sindicat des de molt jove, que ha trepitjat carrer, que se'l coneix, el carrer, què ha participat activament a diverses campanyes desenvolupant altres responsabilitats. És a dir, que s’ho coneix tot, i molt bé. I està preparat. I amb ganes, moltes ganes.
Lloar la predisposició dels seus antecessors per ajudar-lo en allò que calgui, en acceptar què s’ha de canviar, no canviar per canviar, sinó canviar per guanyar, cops de timó què ens facin guanyar. Lloar que continuïn a disposar de la persona que ara té aquesta important responsabilitat.
I lloar la valentia del President Montilla, del Primer Secretari. Per veure que calien nous temps, que calien noves idees, i de cedir aquesta responsabilitat a una persona jove, sense por a què faci coses diferents a les acostumades per tothom, sense por al què diran, sense (o almenys no els ha demostrat) neguits innecessaris que creen desconfiança en les teves files. Repteixo, amb valentia. I valentia és confiança. I confiança és bona feina.
Nous temps, noves idees. Això necessitàvem per començar a guanyar les properes eleccions autonòmiques.
Cop d’efecte necessari al partit a nivell nacional. Cop d’efecte que no s’hauria de quedar només a nivell nacional. S’ha de ser valent. I confiat. I no tenir por.

Felicitats, Jaume.

Nous temps, noves idees. El lema del PSC.

El meu Barça. La meva alineació

Avui, abans del Barça - Osasuna de Lliga, es retrà un homenatge més què merescut al Barça que va guanyar la Lliga 84 -85.
Dic més que merescut perquè, malgrat que aquell equip va acabar molt malament (Final de Sevilla amb l'Steaua, Motí de l'Hesperia, varies “espantàs” d'en Schuster...) , per tota una generació va ser l'equip referent.
Referent perquè el Barça portava llavors 11 anys sense guanyar cap Lliga i pels de la meva edat, aquella va ser la primera lliga què vam poder celebrar.
Recordo aquell recorregut en bus dels campions tornant de Valladolid, tot molt malament donat què a casa es veia molt malament TV3. Aquell Mundo Deportivo "Alirón" en blanc i negre. Confesso que era la primera vegada que llegia aquella paraula "Alirón".
Recordo el partit a les 5 de la tarda, escoltant-lo per en Puyal, amb el primer gol d'en Clos, en Paco Clos, de Mataró, de Rocafonda. I recordo els instants finals amb el gol de l'Alexanko (en va fer un munt de gols importants i decisius, era el Nacho Solozábal del futbol) i, sobretot, recordo al meu gran ídol futbolístic de tots els temps, l'Urruti, aturant-li aquell penal a en Mágico Gonzàlez.
"Urruti t'estimo" cridava embogit en Puyal. "Urruti t'estimo" vam cridar tots embogits aquella tarda. L'Urruti ja no el tenim. Se'l va endur una mala decisió a la Ronda Litoral fa 7 o 8 anys. Malgrat fer campanyes per un partit diferent al meu, mai va deixar de ser el meu ídol. Fins i tot, jugant jo de porter amb Valldemia, em vaig comprar una samarreta d'una marca de roba que va treure ell.
És la única alineació que m'he aprés en la meva vida, ni la de Wembley ni cap de les d'en Cruyff (les canviava cada setmana). Mai no la oblidaré:
Urruti, Gerardo, Migueli, Julio Alberto, Víctor, Alexanko, Carrasco, Schuster, Clos, Rojo y Marcos. També van jugar molts minuts aquella lliga en "Tente" Sánchez, Calderé, Manolo (també de Mataró) i Rojo.
Jo també els homenatjaré aquesta nit.
Sense oblidar ni en Terry Venables, ni l'Alan Harris, ni l'Àngel Mur.
En record d'aquells temps en els quals per guanyar sis copes necessitaves tota una generació d'aficionats. En record d'aquells temps en els quals gairebé què teníem prou amb guanyar al R. Madrid, i, per la resta, ja teníem prou en queixar-nos dels àrbitres, odiar Hugo Sánchez, envejar "El Buitre" i calmar-nos amb les portades de fitxatges que mai no acabaven d'arribar o amb els èxits del bàsquet amb l’Aíto i l'Epi.

Les meves conclusions de les Eleccions Europees

Després de molt i molt temps sense penjar cap entrada al meu bloc, avui m'he tornat a decidir a fer-ho. això no vol dir que torni a tenir cap periodicitat clara, entre d'altres coses perquè res de la meva vida té cap periodicitat clara més enllà de la meva feina.



M'he decidita fer-ho perquè necessito explicar les meves sensacions del què han estat les eleccions europees i els seus resultats, i tinc ganes de fer-ho públic.

Anem per parts:

1. El resum de tot és què penso que els resultats, pels socialistes, han estat positius.
2. M'agraden els resultats del meu barri, Vista Alegre. I Vista Alegre, carrer amunt, carrer avall, és el barri comprés entre els carrers Salvador Espriu, Creu de Pedra, Cretéil i Sant Oleguer. En els mateixos, el PSC pugem fins a un 45%, gairebe 7 punts per sobre la mitjana de la ciutat. CiU s'esfonsa fins poc més del 10%. La feina ben feta té resultats.
3. Crec què no podem parlar de fracàs als socialistes només comparant els resultats amb les europees del 2004, a on veníem d'una etapa post 11M amb un ZP molt fort, amb les tropes fora de l'Irak i uns altíssims índexs de sensació anti-PP importants, a part d'una desconfiança important del votant convergent vers l'Artur Mas, poc conegut llavors. si mirem els resultats del 1999, les avant-penúltimes, llavors sí que podem veure què ens mantenim força. Sí em preocupa l'augment importants del PP a algunes zones, però similars quan les votacions són a nivell estatal.
4. No es poden extrapolar aquests resultats a cap altre contesa. Si fos així, Montilla seria President molts anys sense naecessitar gaire els socis del tripartit (malgrat jo penso que sempre hem de comptar amb ells per les seves aportacions i la seva forma de governar). I a Mataró, que algú les ha volgut extrapolar, els resultats en regidors serien PSC 12 (+1), CiU 7 (=), PP 5 (+1), ERC 2 (=) i ICV 1 (-1). Molt semblant al què tenim ara. Gairebé el mateix equilibri. Llavors, crec jo, no extrapolem, que no serveix absolutament per res mai, i menys en els europees.
5. CiU: No entenc la seva eufòria més enllà de recupera una mica del molt i molt què van perdre al 2004. Tant a nivell de Catalunya com de Mataró. A Mataró, si extrapolem, a Cerdanyola tenen només un 9% dels vots, trist, a La Llàntia un 10 i a Vista Alegre un 11%. Resultats molt minsos si mai no volen fer es a la ciutat. Al contrari, a aquests barris el PP arriba al 24%, dada molt important i a tenir en compte. Si comparem amb les municipals, CiU ha perdut un 15% del nombre total de vots, mentre nosaltres hem perdut en 10% dels mateixos, malgrat la baixa participació. Més sagnant és el cs d'ICV, què perd el 30%, insostenible.
6. ICV i ERC no acaben de fidelitzar els vots que sí aconsegueixen a altres comteses electorals.
7. Crec què la campanya a Mataró és l'exemple d'allò què hem de fer. Taules al carrer cada dia per parlar amb la gent i equips nombrosos fent el porta a porta per saber què vol la ciutadania. I aquesta ho agraeix.
8. Continuen preocupant-me els alts índexs de vots que tenen els Blancs, els nuls i el POSI (la gent els confon amb el PSOE i els agafa). Si be és gent descontenta amb totes les opcions, almenys van a votar.

I vosaltres, què en penseu?
No responc anònims.

Optimisme

Mataró, desde Vista Alegre. Impresionante.

És el què em demana una familiar rebotant-me aquest correu que imagino que molts de vosaltres ja haureu rebut. És d'aquells què et fa pensar, té tota la raó.

Una Buena Moraleja...

Había una vez una persona que vivía al lado de una carretera donde vendía unas ricas albóndigas con pan. Estaba muy ocupado y por lo tanto no oía radio, no leía los periódicos ni veía la televisión.Alquiló un trozo de terreno, colocó una gran valla y anunció su mercancía gritando a todo pulmón: 'Compren deliciosas albóndigas calientes'. Y la gente se las compraba. Aumentó el consumo de pan y carne. Compró un terreno más grande para poder ocuparse de su negocio, y trabajó tanto que dispuso que su hijo dejara la Universidad donde estudiaba Ciencias Comerciales a fin de que le ayudara.
Sin embargo, ocurrió algo muy importante; su hijo le dijo: "Padre, ¿tú no escuchas la radio, ni lees los periódicos, ni ves la televisión...?. Estamos sufriendo una grave crisis. ¡La situación es realmente mala; peor no podría estar!".
El padre pensó: 'Mi hijo estudia en la Universidad, lee los diarios, ve televisión y escucha la radio. Debe saber mejor que yo lo que está pasando...'
Compró entonces menos pan y menos carne. Quitó la valla anunciadora, dejo el alquiler del terreno con el fin de eliminar los gastos y ya no anunció sus ricas albóndigas con pan. Y las ventas fueron disminuyendo cada día más. "Tenías razón hijo mío", le dijo al muchacho. "Verdaderamente estamos sufriendo una gran crisis".

MORALEJA
No sigamos hablando de crisis. Hablemos sólo de hacer buenos negocios, buenos trabajos y buenas tareas.Si nos programamos para fracasar, fracasaremos. Si nos mentalizamos para ganar, ganaremos. Es una simple elección personal.
"Para tener éxito no tienes que hacer cosas extraordinarias. Haz cosas ordinarias, extraordinariamente bien”