
Aquesta setmana molts mataronis i mataronines hem tornat a la feina. Tornem a començar. Reprendre els projectes aparcats per Santes, tornar a veure als companys de partit, de govern, als amics del barri, als companys de feina del Servei de Participació Ciutadana, la família, la mama...
Tornar a començar, malgrat que amb aquest inventillo de la Black Berry mai acabes de desconnectar del tot. El reglaments, sistemes participatius, consells... molts i molts deures al nou curs per poder portar a bon terme.
I tot, amb els ànims renovats, les idees prou clares i amb força, molta força.
Tot allò que fa just un mes semblava que es deixava en stand by, en un punt i a part, i que quedaven quatre setmanes, tot un mon, per tornar a començar, ja ha arribat. De fet, ja portem una setmana. Feina i més feina.
Tornar a començar.
Ara, en uns minuts, es juga la Súper Copa d’Europa a Mònaco entre el Sevilla FC i el Milan AC. Després de la mort d’ Antonio Puerta, la desgraciada notícia d’aquesta setmana, el jove jugador del Sevilla que es va desplomar al mateix camp de futbol i que semblava que es recuperava miraculosament, però que la malaltia coronària va ser més forta i traïdora que ell.
Avui, aquest equip torna a començar, la vida continua. Els hi desitjo tota la sort del món, molts ànims per a tota la plantilla, el club, el món del futbol i de l’esport en general.
Uns companys que avui hauran entrat al mateix vestidor que tot just fa un any van guanyar al Barça (ens van humiliar), però amb la diferència que en aquell moment al vestidor hi havia en Puerta, diuen que l’alegria del vestidor.
Una afició que no podrà concentrar-se i gaudir amb aquest partit tal i com han somiat mil cops durant aquest estiu, i que tindran el cap pensant en ell.
Espero que guanyin, desitjo que, a partir d’avui amb la seva victòria, comencin a oblidar aquesta setmana tan dura, la setmana de l’agonia i mort en directe d’un company, d’un amic.
I desitjo que aquests companys els hi quedi clar que tot torna a començar.
Tornar a començar, malgrat que amb aquest inventillo de la Black Berry mai acabes de desconnectar del tot. El reglaments, sistemes participatius, consells... molts i molts deures al nou curs per poder portar a bon terme.
I tot, amb els ànims renovats, les idees prou clares i amb força, molta força.
Tot allò que fa just un mes semblava que es deixava en stand by, en un punt i a part, i que quedaven quatre setmanes, tot un mon, per tornar a començar, ja ha arribat. De fet, ja portem una setmana. Feina i més feina.
Tornar a començar.
Ara, en uns minuts, es juga la Súper Copa d’Europa a Mònaco entre el Sevilla FC i el Milan AC. Després de la mort d’ Antonio Puerta, la desgraciada notícia d’aquesta setmana, el jove jugador del Sevilla que es va desplomar al mateix camp de futbol i que semblava que es recuperava miraculosament, però que la malaltia coronària va ser més forta i traïdora que ell.
Avui, aquest equip torna a començar, la vida continua. Els hi desitjo tota la sort del món, molts ànims per a tota la plantilla, el club, el món del futbol i de l’esport en general.
Uns companys que avui hauran entrat al mateix vestidor que tot just fa un any van guanyar al Barça (ens van humiliar), però amb la diferència que en aquell moment al vestidor hi havia en Puerta, diuen que l’alegria del vestidor.
Una afició que no podrà concentrar-se i gaudir amb aquest partit tal i com han somiat mil cops durant aquest estiu, i que tindran el cap pensant en ell.Espero que guanyin, desitjo que, a partir d’avui amb la seva victòria, comencin a oblidar aquesta setmana tan dura, la setmana de l’agonia i mort en directe d’un company, d’un amic.
I desitjo que aquests companys els hi quedi clar que tot torna a començar.
Tota la setmana amb el cap donant-li voltes a allò de...

Cuentan las lenguas antiguas,
que un catorce de octubre nació una ilusión
su madre fue Sevilla y le prestó su nombre,
y para defenderlo le dió a una afición...
Ejemplo de sevillanía...

Insistía en lo de volver del "pueblo", puesto que es una frase que he escuchado mil y una veces en mi barrio, en casa, en la calle... Y nunca nadie se ha escondido para decirlo, es más, resumía fácilmente, y a la vez, un viaje, una vuelta, un sentimiento, una necesidad, una escapada, resumía, en definitiva, la "morriña" espantada en unas semanas de agosto. Y sufrimiento, dolor y hambre, joder, hambre!!! Los que nunca la han pasado no se lo pueden imaginar. Sectarios y clasistas.
Pues en los últimos días, tras todo el desbarajuste y el caos habido en Barcelona con los apagones, los problemas de Cercanías, el macroatasco del 4 de agosto en la AP-7 (casualmente me pilló en el mismo bajando "al pueblo"), y 




Era de los que nunca escondía la pierna, lo cual le costó el perderse varias finales. Recuerdo la de la Recopa del '91, cuándo en las semifinales en el Giusseppe Meazza le enseñaron una targeta injustísima que le apeó de la misma. A Zubi le pasó lo mismo por perder tiempo, jugó Busquets, y así nos fué. U otra en la primera liguilla de Champions, expulsado por entrar por detrás y evitar un gol al principio del partido, en Can Barça, contra el Spartac de Praga, que luego marco gol en la falta que él provocó, con lo cual su expulsión no sirvió de nada. Bueno sí, sirvió para que