Nicaragua, y ahora, qué?

Detalle de un cruce de calles en el barrio de Boris Vega, en Estelí, Nicaragua. Foto: JS

Estos días he estado (de hecho aún estamos) en Nicaragua. En concreto en Estelí, ciudad norteña de unos 130.000 habitantes sumida en la miseria.
Hemos venido al barrio de Boris Vega (antiguo guerrillero muerto a los 25 años muy cerca de aquí), posiblemente el barrio más pobre desta ciudad pobre.

En la visita, básicamente hecha para inaugurar el proyecto "Salvando el Nido" hecho por EPMA Solidaria (entidad mataroniana de teatro que ha "diversificado" su acción hace unos años).
En el mismo, los jóvenes del barrio (ex-pandilleros y ex-alcohólicos casi todos) hacen diversas actividades socioculturales, aprenden una profesión en los talleres y, sobretodo, dejan de estar en la calle haciendo nada. O peor, pandilleando.

En una visita así, de tan sólo 6 días, invitados por la entidad, pasan diferentes fases durante la misma:

1.- Llegas y todo te parece pobre, muy pobre. Te da una especia de síndrome de Estocolmo y les arreglarías el mundo en media hora. Calles sin asfaltar, malolientes, alcantarillado insuficiente, campo de fútbol pequeño y con piedras, borrachos tirados por el suelo, casas muy deficientes en todo... Vamos, que te entran ganas de pedir la nacionalidad y Rafa Juncadellear de por vida, quedarte aquí a resolverlo solo dejándote la piel.
Rafa Juncadella, histórico salesiano cooperante en Nicaragua y Nou Barris, el día de la recepción en la Alcaldía de Estelí. Foto: JS

2.- Posteriormente, a las 48/60 horas, la sensación es toda la contraria. Piensas que todo es cartón piedra, que todo el mundo intenta engañarte, que todos son unos vagos, que les cuesta trabajar, que así está el país, que aquí nadie paga impuestos, que es una vergüenza la suciedad, que si todo el día están en la calle, en el más sentido estricto de la palabra... que si los mercados son una vergüenza, que no puede ser que una de cada tres casas venda algo, que todo el mundo lleva celular... vamos, que echarías a correr con tus ganas de ser brigadista y no parar hasta Mataró! Si te dejan hablar, les metes una caña que a alguno le entran ganas de decirte "eh, ricachón, vale ya!", o "qué sabrá usted de nosotros!". Vamos, que te entran ganas de que ni tú ni nadie haga cooperación jamás, que ya se lo currarán ellos para salir de la pobreza, si quieren...

3.- Pero, al cabo de otras 48/60 horas, casi que te odias a tí mismo por ser tan cruel, sin llegar a la fase 1. Empiezas a entenderlo todo mucho mejor. Entiendes que no quieren engañarte, si no que lo que desean es quedar bien contigo, que eres su invitado, que vienes de muy lejos, y que no te han hecho venir para que sufras. Que si te quedas unos meses con ellos, bien, es todo un regalo, pero que nadie se sienta obligado a ello, ni de lejos. Que ya hemos hecho nuestra faena pidiendo más implicación a las Administraciones locales para con el barrio, y que ello posiblemente sirva más que dos meses trabajando de brigadista en el barrio (esperemos). Que el borracho/a que está tirado/a en el suelo, tiene hasta dos grupos diferentes de Alcohólicos Anónimos en el barrio, en apenas 3 cuadras, y que ya lo han intentado con él y con toda su familia, y no han conseguido nada. Y que, bueno, si sigues siendo catalán y español en lugar de nicaragüense, pues que no pasa nada, que todos nos queremos con locura nuestra tierra...

Pero la cuestión es:

Con qué Nicaragua me quedo?

Cuál es la verdadera Nicaragua?

Cuál es, entonces, el futuro de todo un icono de la izquierda española y mundial como Nicaragua?

Quién les ha llevado a este punto?

Ya les sirve estar como están?

Hay que seguir cooperando con ellos?

Los recursos que reciben por la cooperación son dinero tirado?

O son la única forma de que al menos haya algunos brotes verdes en algunas zonas del país?

Su forma de vivir es lo más parecido a un suicidio conjunto como colectividad capaz de levantar un país?

Quieren hacer lo contrario?

Están preparados? Momento de la inauguración de la Casa del Adolescente "Ciudad de Mataró - Salvando el Nido". Foto: JS

Pues la verdad que tengo un sí y un no para cada respuesta. Y no me escondo, no lo hago nunca. Pero es que en estas tres fases que he vivido he tenido respuestas antagónicas a cada una de las preguntas con muy poco espacio de tiempo entre ellas.

Será que todavía estoy aquí,
será que mis responsabilidades así me hacen pensar, y me creo que lo pienso
será que soy bastante novato en esto de la cooperación internacional,
será que necesito un tiempo para rumiar todo lo vivido estos años,
será que no debo ser yo quién los juzgue por ser concejal de la materia y haber aportado del conjunto de la ciudadanía 71000€ para el proyecto,
será que les acabas cogiendo cariño y no debes,
será que no entiendes ni a los cooperantes, ni a los responsables de los proyectos, ni a Juncadella, ni a los que los reciben, ni la forma de vivir de las familias que nos acogen.
Será que el mundo, y en estos casos más, hay que mirárselos con mayor perspectiva,
y será que tenemos que quedarnos con las sonrisas de los niños yniñas el día de la inauguración del "Nido".
Será que soy incapaz de repartir responsabilidades entre la ciudadanía y su indolencia generalizada y los gobernantes que la provocan y se benefician de ella...

Pero bueno, 30 años después de la Revolución, Nicaragua, con todas sus riquezas, que las tiene, hacia adónde quiere ir?

Nicaragua, Estelí, Boris Vega, y ahora, qué?

Ahora, a ponerse a trabajar más que nunca. Si no, no contéis con nosotros. O sí.

Dins del complex procés d’elaboració del PAM i pressupostos municipals, hi ha un element destacable que és la seva vessant participativa.

A Mataró, des de fa anys, aquesta vessant ocupa una posició cabdal i s’estructura a través de la xarxa d’espais participatius sectorials i territorials, és a dir els consells municipals de participació. En aquest procés també és destacable el paper del Consell de ciutat que és l’espai on s’engloben el conjunt d’òrgans institucionals de caire participatiu existents a l’àmbit municipal, on es presenten i es contrasten propostes sorgides en els consells sectorials i territorials.

La conjuntura socioeconòmica dels darrers anys, ha fet que la metodologia de treball envers el procés de PAM i pressupostos s’hagi vist modificada per adaptar-se a les noves realitats.

A Mataró, l’any passat es va obrir un debat de reflexió compartit a un nivell més estratègic, que ens va proporcionar les pautes per a poder elaborar un document de PAM (Pla d'Actuació Municipal, és a dir, què farà l'Ajuntament durant aquell any) i pressupostos realista, i d’acord a la realitat de la nostra ciutat i les seves necessitats. A partir d’aquest procés de l’any passat, i de la tasca continuada dels consells sectorials i territorials durant tot l’any, el Govern ha pogut establir una primera proposta de projecte de PAM i pressupostos com la que avui presentem en audiència Pública.

Aquesta proposta ha estat presentada en els diferents consells municipals (tenim a Mataró fins un total de 27 espais participatius diferents i diversos), així com públicament tal i com fem en un acte com el d’avui, on obrim a la ciutadania un espai on poder conèixer el projecte municipal per enguany i recollir els seus comentaris i aportacions. La feina de millorar aquesta proposta és doncs compartida i es clourà amb un Consell de Ciutat on es donarà compte del treball realitzat.

A partir de les aportacions recollides pels diferents canals esmentats (consells, audiència pública, web, telèfon o per escrit), el Govern farà una valoració de les mateixes i inclourà aquelles que es considerin adients al projecte final, que serà aprovat en el proper Ple, que tindrà lloc el dia 3 de febrer.

Per nosaltres, com a Govern progresista, l'audiència Pública sempre ha tingut un epsai cabdal, és el gran moment de la ciutadania, el moment més mediàtic, el moment obert a tothom (amb les seves ventatges i desaventatges), el moment a on el ciutadà de carrer, aquell que no té ni de lluny entre les seves prioritats la participació ciutadana, l'opinar activament sobre la seva ciutat, aquell que li agradaria dir la seva, pot venir i fer-ho.

Primer escoltem els grans eixos de part de l'alcalde Baron, i porteriorment mirarem de donar resposta a tots aquells aspectes que sorgeixin.

L'any passat ens vam equivocar. Vam voler fer un canvi que creiem positiu, que era bo, i ho continuem pensant, però s'havia de fer molta pedagogia, s'havia d'explica molt, sobretot a aquells que els agrada molt la participació ciutadana, els habituals a aquests espais.

Però també pensem que aquest model de Participació Ciutadana, l'Audiència Pública, és el millor per tancar tot un procés, és el moment de visualitzar la feina de tothom, de trobar-nos cara a cara, després que més de 500 persones hagin participat activament en l'elaboració de les propostes del Mataró que volem pel 2011.

Apropar les decisions del Govern a la ciutadana ni és ni ha de deixar de ser una prioritat, ha de ser un tema que stigui en els mateixos gens de qualsevol acció de qualsevol Govern. Ha de ser com tenir enllumenat públic, neteja als carrers o seguretat ciutadana.

Saber guanyar.

De petit, quan jugava a futbol, els meus entrenadors, i els meus pares, sempre em deien que era més difícil, i més important, aprendre a saber guanyar que a saber perdre, malgrat lo segon, quan ets petit, sempre és més difícil (i en el meu cas molt habitual).

Saber guanyar és ser generós amb el què ha perdut, és estendre la mà a aquell a qui has guanyat abans fins i tot de celebrar la teva victòria. Saber guanyar és continuar treballant de la mateixa manera que si no haguessis guanyat. Saber guanyar és tenir visió de futur. Es guanyen les guerres, no pas les batalles.

Saber guanyar és el què ens volen fer creure a CiU amb el fair play del President Mas, apuntalat per l’elegància a l’hora de marxar del President Montilla. Però demostren que no saben guanyar quan comencen campanyes amb mentides i fal·làcies, quan ens intenten fer veure (que sí, que sí, què és molt habitual en política) que no sabien res de la situació financera de la Generalitat, i de què no és tan necessari destinar tants recursos a Salut, o ens arruïnarem. Dir mentides és no saber guanyar, dir mentides és recolzar-te en la victòria per argumentar segons quines decisions dient que qui hi havia abans ho feia molt malament i és culpa d’ells.

Saber guanyar és el què saben fer, i molt bé, a Can Barça. Gaudir de les victòries, al camp, a Zurich o a on sigui, sense voler trepitjar ningú. Quina diferència amb l’estil de l’anterior President. Saber guanyar és el què va fer ahir en Messi dedicant la victòria als altres dos companys seus que també hi optaven a la Pilota d’Or.

Saber guanyar és celebrar amb els teus les teves victòries, no ser un maleducat anant a celebrar-ho a la victòria visitant, sense excuses. Ells no tenen “la culpa” de voler guanyar-te un partit, ells no són culpables de demostrar que poden ser millor que tu, ni que sigui, quaranta-cinc minuts. Tu sí que ets culpable de provocar, i de les reaccions d’aquells a qui provoques. Ni que siguis l'Special One. Pots acabar sent l'Special Last. Sempre pot haver-hi algú disposat a ensenyar-te una maneta

Saber guanyar és ser generós en la victòria. És ser generós quan tens el poder, i no menystenir a aquells que tens per sota teu. Mai saps si després els tindràs per sobre. Mai saps si els necessitaràs per res. Mai es gaudeix del tot una victòria si menystens al teu rival, i menys quan el teu rival és del teu equip, i t’ha ajudat a guanyar. Males formes. Entre d’altres coses, perquè potser et penses què has guanyat més del què realment és. Entre d’altre coses, perquè en aquesta vida, a part de ser molt lleig, no pots anar deixant “cadàvers” pel camí, perquè aquests, sempre, sempre, sempre, estaran esperant la més mínima ensopegada per ressuscitar i trepitjar-te. Algú ho havia de dir.

Rarezas

Vuelvo al blog.

Y espero quedarme. Me recomiendan que gestione mejor mi agenda. Lo intentaré.

A ver si aprendo. Y le doy vida a este espacio. Lo intentaré. no creo que tenga muchas noches como la de hoy, pero lo intentaré.

Rarezas. Las de las últimas 5 semanas. 40 días.

Desde los resultados electorales, bastante peores de los esperados, hasta el anuncio de hoy de Alicia de no volver a estar en una lista electoral en las próximas elecciones municipales.

Las elecciones autonómicas del pasado 29 de Noviembre no es que nos devolvieran a la realidad, a esa que dice que para gobernar en Catalunya, a parte de gstión, mucha gestión, hay que tener un proyecto de país, que para eso nos hemos creído todos, y así hemos defendido, que Catalunya es un país. Por ello, porque nos lo creemos, debemos tener más claro qué queremos en cuanto a nuestra relación Catalunya - Espanya. Y ser creíbles. Y hacerlo entender a nuestra gente, a la de siempre. A la que quede.

Las vivencias del puente de la Inmaculada. Cómo pasar prácticamente 14 horas con las mismas personas en una habitación y salir de allí con incluso más ganas de ellos? Pues es algo que desde la adolescencia no me pasaba, y la verdad que hasta me rejuveneció. Mil gracias.

Posteriormente, todo el mes con esa sensación de extrañeza que a veces te da la política. Sensación que había sentido en otras ocasiones pero que esta vez se agudiza más. Estamos en el proceso participativo del Triangle de Molins. Un proyecto necesario, justo, de ciudad, de proximidad... Otro día lo explicaré con mayor detenimiento, el que merce.

Pues la sensación es que alguna gente no acaba de entenderlo, o no quiere entenderlo. Es del todo legítimo que todos queramos defender nuestras posiciones, pero también lo es que cuando todo el mundo con el que hablas, con el que le presentamos el proyecto, "alucina" con el mismo, mientras algunos, los que realmente se lo creen y los que se suben a cualquier carro sin dar alternativa alguna, no se mueven ni un ápice de sus opciones. Extrañeza de setar haciendo lo que toca, incluso más... y haya quien no quiera entendernos! Mezcla rara, pero seguiremos en ello. Hay que luchar, y hay que seguir haciéndolo.

Ni més ni menys. La campaña ambiciosa que hemos diseñado desde Nova Ciutadania del Ajuntament de Mataró para intentar romper algunos de los tópicos, falsos rumores y prejuicios que una buena parte de la población tiene sobre algunos derechos adquiridos y discriminaciones positivas. Rareza porque por una parte recibimos quejas duras, muy duras, algunos correos personales donde me tildan de todo, algún anónimo incluso, y por otra banda, es una campaña aplaudida por diversos medios, entre ellos el Periódico de Catalunya, con regalo incluído en forma de semáforo verde al lado de Obama. Mezcla rara, pero seguiremos en ello. Hay que luchar, y hay que hacerlo en todas las bandas.

Rareza es que se te muera uncompañero. No me había pasado nunca. Un compañero de partido con el cual prácticamente no tuve tiempo de compartir más que algunos meses en las facetas de gobierno de nuestra ciudad. Todo el mundo ya ha dicho cómo era Oriol, no hace falta que me repita. Impresionante el Pleno extraordinario, e impresionante el entierro. Quien siembra, recoge. Se te encoge el alma, y te hace pensar mucho y mucho sobre cómo queremos que se nos recuerda en el futuro, cuando te encuentras en un momento así. Sentimientos encontrados, y difíciles de entender.

Navidad. Después del palo, llegan fiestas. Con la familia, los amigos, y disfrutando de mi madre todo lo que puedo, como nunca antes lo había hecho. Por ella, por mí, por nosotros. Los niños, los regalos, la familia que crece... toca disfrutarlo!

Fin de Año. Pineda. De nuevo. Esto parece que se asienta. Empezamos sosos, pero aparece Xesco y empieza la alegría. envidia sana. De casi todo.

Y hoy. Hoy Alicia nos escribe explicándonos que no quiere repetir, que quiere empezar nuevos retos.

Yo empecé en política por y con ella. Y no sólo yo. Somos muchos los que en aquella época nos iniciamos en esto de la gestión de lo común con Albania y con ella. En aquella Asamblea de la que hablé hará 3 años con motivo de la boda de Jordi Palacios.

Tengo que admitir que me ha sorprendido, que no me lo esperaba. Y parece ser que no era el único. Ha hecho un gesto loable, del todo respetable e, incluso en los tiempos que corren y después de la mucha faena hecha, repito, sorprendente! Ya le he dicho que respeto su decisión, y que le deseo toda la suerte del mundo. A pesar de que haya habido muchos entrabancos en nuestras respectivas carreras, en nuestras vidas, desde aquellas Navidades vividas compartiendo muchos momentos, divirtiéndonos mucho los tres, y conociéndonos de verdad.

Mucha suerte en tu nueva aventura, sea cuál sea ésta.

Rarezas.

Sentimientos encontrados en esta nueva etapa del blog. Espero ser más regular, más consistente.

Rarezas.

10 anys de Pirates

Ara fa 10 anys, que dues noies molt joves de Vista Alegre van entrar eal despatx de l'Associació de Veïns del barri i, molt tímidament, em van demanar permís per poder començar a fer un Grup d'Esplai al barri.

Per descomptat, se'ls va dir què no els hi feia falta ni permís, i què una iniciativa com aquesta era molt i molt necessària al barri, mancat d'espais comuns ja fos per nens i nenes, com per joves, com per la gent gran.

I aquest nou espai, el Grup d'Esplai, ompliria un forat imoprtant al barri.

I avui, deu anys després d'aquell dissabte en el què van fer el seu primer acte públic cantant un parell de cançons, i veien la care dels pares, mares, avis i àvies, hem de dir que va ser tot un encert.

Decenes i decenes de nens i nenes què han omplert els seus dissabtes a la tarda formant-se amb un model diferent de fer-ho, amb unos monitors i monitores que no és què no ho haguessin fet mai, és què mai no havien fet ni d'alumnes a un Grup d'Esplai!!!

Però la il·lusió ho pot tot. I les ganes de fer les coses. I l'estima què li han posat sempre i la que de ben segur li seguiran posant.

Al barri, han marcat un abans i un després. Allà, la gent només tenia una il·lusió comuna, la Festa de Vista Alegre, però des de fa deu anys ja en tenen dues, el seu Grup d'Esplai, Los Piratas.

La primera de les feines va ser pintar les figures del pessebre, l'únic a tot Mataró què es fa al carrer, després els balls, les cançons, les sortides al Parc Forestal, les trobades amb altres Grups d'Esplai, les Gales (acte exclusivament d'ells a la Festa del barri amb cançons, teatre, Playbacks...), el trasllat al nou local social del C/ Almeria, la participació al Carnestoltes de Mataró, la participació també al Carnestoltes propi del barri, la participació a d'altres festes de barri, el seu propi vaixell "Satarip Sol" construit a mà, la seva Cap Grossa, la "Nany"... Tot ha anat evolucionant moltíssim. Millorant la qualitat de la formació, millorant la qualitat de les activitats, aplicant nous models d'oci per els més grans...

En definitiva, formant ciutadans i ciutadanes lliures!

I aquí hi han jugat molt i molt fort, deixant-se la pell i totes les hores del mon, els monitors i monitores què hi han passat. Des d'aquelles dues nenes tímides, la Soraya i la Glòria, passant per en Víctor, la Laia, la Tamara, en Sergio, en Carlos, la Lídia, la Mari Àngeles, la Soraya petita (la primera alumna que va pasar a ser monitora) i moltíssims més què emdeixo i que li han dedicat les hores què han pogut.

Sí què m'agradaria destacar a Soraya Iglesias Sáez. A part de ser un Sol de nena, extraordinària, inquieta i meravellosa, de tenir un cor que no li cap al pit, i d'haver aguantat absolutament de tot (i, desgraciadament, de tothom, fins i tot de qui menys s'ho esperava), ella sempre ha estat al peu del canó, des del primer dia fins avui, sense fallar mai. I estar-s'hi en qualsevol lloc 10 anys té un mèrit incalculable, però ser a un grup desplai 10 anys és, inexorablement, IMPAGABLE. Soraya, et mereixes l'aplaudiment més fort del mon. Sabem què aquestes coses no t'agrades (a la foto ni se la veu), però ho mereixeis sobradament. Al César lo que es del César.

A Vista Alegre sempre ens diuen que hi estem molt orgullosos de ser del barri, què hi ha un sentiment molt fort de pertànyer al mateix (jo mateix vaig donar nom al meu bloc per l'estima que li tinc), però des de fa dos anys, hi ha un doble orgull al barri, ser PIRATA!!!

Nous Temps

Nous Temps

Ara sí.
Fa un parell de setmanes, el President Montilla, en la seva faceta de Primer Secretari del PSC, ens va sorprendre a tots i totes nomenant Jaume Collboni com a Director de Campanya del PSC a les properes eleccions autonòmiques.
No seré jo, ni cal que ho faci, ni falta que li fa, qui lloï les capacitats del company nomenat per a aquesta tan difícil tasca que li han encomanat. El seu currículum, la seva feina aquests dos últims anys a l’Executiva Nacional i la seva anterior i fructuosa etapa a la UGT parlen per sí mateixes.
El que sí que m’agradaria ressaltar és el gran canvi què això suposa al nostre partit. El gran canvi que suposa a la política nacional.
Una persona jove, que ja ha fet molta “mili” a diferents òrgans del partit i del sindicat des de molt jove, que ha trepitjat carrer, que se'l coneix, el carrer, què ha participat activament a diverses campanyes desenvolupant altres responsabilitats. És a dir, que s’ho coneix tot, i molt bé. I està preparat. I amb ganes, moltes ganes.
Lloar la predisposició dels seus antecessors per ajudar-lo en allò que calgui, en acceptar què s’ha de canviar, no canviar per canviar, sinó canviar per guanyar, cops de timó què ens facin guanyar. Lloar que continuïn a disposar de la persona que ara té aquesta important responsabilitat.
I lloar la valentia del President Montilla, del Primer Secretari. Per veure que calien nous temps, que calien noves idees, i de cedir aquesta responsabilitat a una persona jove, sense por a què faci coses diferents a les acostumades per tothom, sense por al què diran, sense (o almenys no els ha demostrat) neguits innecessaris que creen desconfiança en les teves files. Repteixo, amb valentia. I valentia és confiança. I confiança és bona feina.
Nous temps, noves idees. Això necessitàvem per començar a guanyar les properes eleccions autonòmiques.
Cop d’efecte necessari al partit a nivell nacional. Cop d’efecte que no s’hauria de quedar només a nivell nacional. S’ha de ser valent. I confiat. I no tenir por.

Felicitats, Jaume.

Nous temps, noves idees. El lema del PSC.

El meu Barça. La meva alineació

Avui, abans del Barça - Osasuna de Lliga, es retrà un homenatge més què merescut al Barça que va guanyar la Lliga 84 -85.
Dic més que merescut perquè, malgrat que aquell equip va acabar molt malament (Final de Sevilla amb l'Steaua, Motí de l'Hesperia, varies “espantàs” d'en Schuster...) , per tota una generació va ser l'equip referent.
Referent perquè el Barça portava llavors 11 anys sense guanyar cap Lliga i pels de la meva edat, aquella va ser la primera lliga què vam poder celebrar.
Recordo aquell recorregut en bus dels campions tornant de Valladolid, tot molt malament donat què a casa es veia molt malament TV3. Aquell Mundo Deportivo "Alirón" en blanc i negre. Confesso que era la primera vegada que llegia aquella paraula "Alirón".
Recordo el partit a les 5 de la tarda, escoltant-lo per en Puyal, amb el primer gol d'en Clos, en Paco Clos, de Mataró, de Rocafonda. I recordo els instants finals amb el gol de l'Alexanko (en va fer un munt de gols importants i decisius, era el Nacho Solozábal del futbol) i, sobretot, recordo al meu gran ídol futbolístic de tots els temps, l'Urruti, aturant-li aquell penal a en Mágico Gonzàlez.
"Urruti t'estimo" cridava embogit en Puyal. "Urruti t'estimo" vam cridar tots embogits aquella tarda. L'Urruti ja no el tenim. Se'l va endur una mala decisió a la Ronda Litoral fa 7 o 8 anys. Malgrat fer campanyes per un partit diferent al meu, mai va deixar de ser el meu ídol. Fins i tot, jugant jo de porter amb Valldemia, em vaig comprar una samarreta d'una marca de roba que va treure ell.
És la única alineació que m'he aprés en la meva vida, ni la de Wembley ni cap de les d'en Cruyff (les canviava cada setmana). Mai no la oblidaré:
Urruti, Gerardo, Migueli, Julio Alberto, Víctor, Alexanko, Carrasco, Schuster, Clos, Rojo y Marcos. També van jugar molts minuts aquella lliga en "Tente" Sánchez, Calderé, Manolo (també de Mataró) i Rojo.
Jo també els homenatjaré aquesta nit.
Sense oblidar ni en Terry Venables, ni l'Alan Harris, ni l'Àngel Mur.
En record d'aquells temps en els quals per guanyar sis copes necessitaves tota una generació d'aficionats. En record d'aquells temps en els quals gairebé què teníem prou amb guanyar al R. Madrid, i, per la resta, ja teníem prou en queixar-nos dels àrbitres, odiar Hugo Sánchez, envejar "El Buitre" i calmar-nos amb les portades de fitxatges que mai no acabaven d'arribar o amb els èxits del bàsquet amb l’Aíto i l'Epi.