Felipe González, siempre

Final del míting con Montilla, Chacón y Felipe

El pasado domingo estuvimos de míting en Barcelona, en el Pabellón de la Vall d'Hebron. Míting de precampaña de elecciones generales con Montilla, Chacón y Felipe González.

Montilla estuvo bien, o sea, como siempre.

Nos mostró unas cuantas comparaciones de cómo se ven las cosas si comparamos la derecha con la izquierda. Si quieres derecha, derechona, la ultraderecha española, o si quieres izquierda, avances sociales. Me gustó.

La izquierda es progreso, es avanzar. La derecha es conservadora, es estar parado haciendo creer a la gente que se avanza
Chacón, fuerte, firme, con empuje, mucho empuje, recordando desde el corazón los avances sociales habidos en los '80 con el gobierno socialista de Felipe (y de Serra, y de Lluch, y de Morán, y de Guerra, y de...) y cómo ella, con la cuarentena aún por cumplir, procediendo de una familia de clase media baja, ha podido estudiar lo que ha querido, duramente, pero lo ha hecho, ha podido estudiar en otros países, ha tenido una asistencia sanitaria más que digna (en crisis constante, sí, mejorable, sí, pero universal y más que digna). Me encanta Carmen Chacón, lo he repetido en varias ocasiones, y éste ha sido uno de sus mejores actos públicos, uno de sus mejores discursos. Como os decía, desde el corazón, y con frescura, mucha frescura.

Entre ambos, Felipe. Buffffff...

Para resumirlo rápidamente, como dice Miquel Iceta, la gente que abarrotó el pabellón, más de 7000 personas, con más de mil de ellas fuera viéndolo en pantallas, volvió a asistir a "la magia de Felipe".

Fuerte, convincente, ambicioso, cínico, ocurrente, descalificador de aquellos que lo merecen, con el mejor tono para cada momento, una puesta en escena prácticamente inmejorable, sublime en ocasiones, incisivo en otras, y con muchas ganas de ser rebelde, de no perder lo que se ha ganado en esta legislatura en cuanto a avances sociales, como en su primera legislatura.

La izquierda ama Catalunya, la derecha quiere dividirla, y prefiere que las empresas fuertes se alíen con otras alemanas que con las de Catalunya.

La sensación en el autobús de vuelta entre los compañeros y compañeras era de que había transmitido, una vez, su fuerza a todo el mundo para volver a trabajar como nunca en la campaña. Fuerza, mucha fuerza. No defraudó a nadie, a pesar de centrar buena parte de su discurso en Europa. Y una frase varias veces repetida entre la militancia: Felipe González, siempre!

Ernest Lluch: El esfuerzo por construir un país

Éste es el título de una exposición en homenaje al político socialista asesinado por ETA hace ahora más de 7 años.

Los hombres que hicieron grandes cosas siempre son recordados. La exposición “Ernest Lluch: el esfuerzo por construir un país”, permanecerá abierta al público hasta finales de enero en Madrid. Exposición que me gustarí que fuera trasladada a Catalunya para poder ir a verla. Y no tan sólo la exposición, si no también el ciclo de conferencias y debates que alrededor de su figura se han hecho las últimas semanas en la delegación de la Generalitat de Catalunya en Madrid.

Este lunes hubiera cumplido 71 años el prolífico economista catalán que ya desde joven fué expulsado de la Universidad de Barcelona por su lucha en contra del franquismo y que también fué repetidamente detenido por participar en gran diversidad de movimientos sociales en contra del régimen.

Son varias las fotos que hay colgadas por las paredes de la sede central del PSC, en la C/ Nicaragua de Barcelona, y en las cuales, todas alrededor del 25 aniversario de la victoria socialista de 1982, se le ve trabajando, en las oficinas, en diversos actos públicos (en aquella época se les llamaba con mayor asiduidad mítings).

Un veterano dirigente socialista me contaba que su mayor activo, aquello que le diferenciaba del resto, era su infinita capacidad de trabajo, la cual, unida a su inquebrantable tenacidad, le hizo conseguir uno de los grandes hitos de la democracia, la universalidad de la salud. Algo que, como la propia salud, no solemos valorar lo suficiente y que, también comparándola con la salud, sólo la recordamos cuando nos falla (largas listas de espera, dificultad de accesibilidad a según qué servicios, masificación...).

En Nicaragua le echan mucho de menos y me permito extender ese sentimiento a la política española en general. Y se echa de menos su participación en la constante renovación del socialismo catalán y español. y en la construcción de un país, su objetivo final.

Personas de su formación, preparación, tenacidad, capacidad de diálogo, perseverancia y gran generador de confianza son más que necesarias en la alta y permanentemente crispada política española.

A lo mejor por eso un político como Duran i Lleida es tan bien considerado por la mayoría de electores. Personas tranquilas, que no renuncian a su programa, que no se dejan llevar por oleadas (casi siempre malintencionadas) de pensamiento político, sin aspavientos y que transmiten tranquilidad, que es lo que desea la gente, tranquilidad. No debates estériles que no llevan a ninguna parte, que son del todo infructuosos y que sólo buscan hacer daño al contrario.

Associació Amics de Ca l'Arenas

Autorretrat de Miró, dibuix comentat a la conferència del Dr. Carlos Vilella

Aquesta tarda, a Can Palauet, s'ha presentat l'Associació Amics de Ca l'Arenas, una associació cultural que, sembla que amb molta empenta, s'han proposat ajudar a donar a conèixer tant l'equipament cultural com l'obra dels Germans Arenas.

S'ha presentat l'associació, amb bones intencions, i han anunciat la preparació de conferències, xerrades, debats, exposicions i demés iniciatives culturals.

Crec que aquesta pot ser la necessària empenta que li ha de donar la societat civil a aquest equipament cultural. Sempre he defensat que l'Ajuntament no ho ha de fer tot, i que la feina de les entitats, de qualsevol caire, és molt necessària per potenciar les iniciatives de l'Administració, o fer-ne de noves. Si Terrassa és la capital catalana del Jazz no és perquè l'Ajuntament tot solet ho hagi promogut, si nó que la iniciativa de molt locals i d'entitats especialitzades, amb l'ajuda de l'Administració, han aconseguit aquesta fita. La suma com a factor indispensable per arribar a l'èxit.

No sóc cap especialista en la matèria, però crec que la conferència del doctor Carlos Velilla ha estat fluixeta. Coses que no s'entenien, frases que no finalitzava, canvis sobtats a la projecció, i no entro en el fons de la mateixa, considero que els meus coneixements en aquesta matèria són molt minsos com per avaluar-la.

En tot cas, vull donar els meus ànims a aquesta nova entitat, i molta força per fer molta feina durant molts anys.

Harto de estar harto de las banderas

Hace ya más de 3 meses, pero aún saboreo como si fuera ayer el concierto-fiesta de Dos Pájaros, dos pajarracos, que pudimos ver de una tirada, en el Palau St. Jordi en Octubre.

Creo que cantaron algo así como...

El hombre del traje gris
llegaba demasiado tarde a amar a una Princesa
mientras confesaba estar harto de estar harto de las banderas
y ella le repetía "Yo no quiero 14 de febrero",
Porque amor, cuando no muere mata,
y que tu nombre me sabe a yerba
puesto que se marchito su infancia, señora
Sin olvidar esas pequeñas cosas
Le puso a su nombre todas las olas del mar
para él era mi fuente, mi sed, mi barco, mi red
Y encontró de golpe que había Mucha mucha policía
notando que el calendario no venga con prisas, q ser valiente no salga tan caro
A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos...
Tras 19 días y 500 noches, recordó a Penélope
con más de 100 palabras, más de 100 motivos
q esta noche ya se van nuestras miserias a dormir
Si eres alérgico a los desengaños
Todo pasa y todo queda, y haciendo camino al andar,
les dieron las 10 y las 11
Agradeciendo al personal su estrecha participación,
alguns només teníem 15 anys... Ella qui sap on es, ella qui sap on para...
que fa 20 anys que te 20 anys i pot creure en Déus potser amb un Pirata cojo en el número 7, c/ Melancolía
Patrullando la ciudad en busca de una gatita,
Cuando el alma necesitaba un cuerpo de acariciar...
...Para la libertad,
si lo que quieres es vivir 100 años

y poder dejar de estar harto

de estar harto de las banderas

La Catalunya Optimista

Aquesta és la Catalunya Real. Amb Dret a Decidir sobre el seu dia a dia, i sobre els temes que realment els interessa.

La Catalunya Optimista, la Catalunya Real.

Conchita - Parèntesi

Malgrat ser considerada una d'aquelles cantants "mediàtiques", Conchita ens va demostrar divendres al Privat que és una persona especial, que canta unes cançons especials i que té una veu excepcional, pròpia i encantadora. A mi, personalment, em va enamorar.



Us deixo la lletra. Molt maca.

Nunca se me dió demasiado bien poner las cartas sobre la mesa.

Nunca se me dió demasiado bién.

Y ahora nos volvemos a encontrar y me prenguntas

que tal me va.

Quisiera ser capaz de decirte la verdad, decirte que me va realmente mal.

No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.

Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadies me volvió a besar.

No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.

Y en lugar de eso sonrío y tiemblo,

y te cuento que ya acabé la facultad, me puse a trabajar y me volví a enamorar.

Y en lugar de eso sonrío y pienso por qué no seré capaz de decir la verdad.

Te pierdo una vez más.

Y ahora me quedan dos opciones: quedarme quieta o echar a correr.

Y me pongo a correr, ya que puedo perder, veras es que no me va demasiado bién.

No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.

Y me pongo a correr ya que puedo perder, veras es que nadie me volvió a besar.

No te logré olvidar ni lo intenté quizás.

Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia, y ahora ya te toca a ti decir las cosas.

Pon un punto y final o besame sin más.

Y ahora ya te toca a ti, no vale callar, esta vez no volveré a perderte una vez más.

No me voy a marchar sin saber el final.

Nunca se me dió demasiado bién poner las cartas sobre la mesa, nunca se me dió demasiado bién.

Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas que qué tal me va.

Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.

Parèntesi

Per cert, el llarg parèntesi al blog ha estat motivat per allò que em sembla que tots hem fet alguna vegada, que és canviar de companyia d'Internet, el què ha fet que la promesa de 5 dies hagin estat quasi bé 5 setmanes. Tot un Via Crucis.
He hagut d'escoltar i de llegir tantes coses sobre tot allò que ha succeït a la nostra ciutat durant aquest temps, que encara estic flipant. Això sí, ningú, nigú, ningú, m'ha trucat per preguntar-me el meu parer. És més fàcil criticar i matxacar que preguntar, no sigui que una veritat ens tiri per terra un bon titular, no? I els titulars no els fan només els periodistes.

Manifest per la Pau

Dimecres al vespre hi ha un acte de gran alçada a Mataró, de primera línia.

Ja us vaig parlar del Premi per la Pau, guardó que aquest any serà per a la Miriam Makeba, Mamà Africa, activista anti-apartheid, famosa arreu del mon per la seva música. Serà al Teatre Monumental de Mataró, no us ho perdeu, o us arrepentireu.

Us transcric, per la seva qualitat i el seu entusiasme, el Manifest per la Pau que ha fet públic la Diputació de Barcelona.

Martí i Pol va dir encertadament que la Pau no és un cop de vent sobtat, sinó la
pedra on cada dia cal esculpir l’esforç de conquerir-la. De la Pau i de la seva
absència parlen el fets històrics i els més de 8.000 tractats que s’han signat al món
després de més de 8.000 guerres concloses. Moltes, però, encara resten obertes i/o
latents. La frase cèlebre de M. Gandhi no hi ha camí per la pau, la pau és el camí,
és un crit d’esperança, implica, tal com va dir Dorothy Thomson, més que
l’absència de guerra. La pau ha d’esdevenir el camí per a la resolució de qualsevol
conflicte. Els conflictes són inevitables i positius perquè la seva absència ens
portaria a l’anòmia, a l’esterilitat i a la immobilitat. Són les armes, els odis i la
mort, les “bales” els que oposen el conflicte a la pau. Mentre que la paraula i el
diàleg el dignifiquen i ens permeten avançar vers una transformació social
constructiva basada en la justícia social, el respecte pels drets humans i orientada
al desarmament.
Segons el llibre dels canvis xinès, el “yi-king”, l'oposat a la pau és
l'estancament. Simbòlicament, això indica que la pau no és un absolut, sinó una
recerca permanent. I a més, indica que el conflicte no és l'oposat a la pau. Convé
en un tràmit cap a la pau, transformar el conflicte, no suprimir-lo. Les gestions noviolentes
encarnen aquest tràmit de transformació pacífica del conflicte.
Martin Luther King, en la “Carta de Birmingham” escrita des de la presó, diu que
la veritable pau no és simplement l'absència de tensió: és la presència de justícia.
Totes aquestes definicions determinen prou bé el que globalment entenem per Pau,
i malauradament evidencien que estem encara molt lluny d’aconseguir-la.
Avui i aquí, en aquest acte de lliurament del XXVIII Premi per la Pau, volem
manifestar, en nom dels governs locals de la demarcació de Barcelona, que els
municipis, tenen, i volen tenir, un rol clar i específic en la construcció de la Pau.
Per moltes raons:
Pel pes de les ciutats en el món. Aquest any hem conegut que la xifra de
població urbana a l’àmbit mundial és ja del 50% i que a la Unió Europea aquesta
xifra se situa entorn al 80% i l’estimació és que, en 20 anys, el 75% de la població
mundial viurà a les ciutats. En aquest context, és evident el protagonisme, el pes i
la importància de les polítiques locals a l’hora de resoldre els problemes que afecten
al conjunt de la població.
Per la confiança i la credibilitat. Els governs locals són les institucions de govern
més properes al ciutadà, les que ofereixen més confiança i credibilitat a la població.
Tenen la capacitat de resoldre, millor que qualsevol altra instància de poder, les
demandes i necessitats dels ciutadans en cada moment. És per això que aquestes
instàncies de poder local tenen la possibilitat – a partir de la seva pròpia
especificitat - de realitzar rellevants contribucions en la consolidació de la pau i la
resolució dels conflictes. Els municipis han demostrat el seu potencial per innovar,
imaginar i liderar projectes ciutadans..
Per la seva voluntat d’intervenció. Les ciutats han de ser molt més que
proveïdores de serveis als seus ciutadans. Han de donar un pas més, avançant cap
a un paper més ampli que inclogui la relació i la cooperació amb altres ciutats i el
foment de la Pau. Les Relacions Internacionals no s’han d’entendre com un
assumpte que correspon exclusivament als Estats i a les organitzacions
internacionals. La Pau és un dels temes pendents del nostre món i, com a governs
locals, hem d’assumir el nostre paper en la seva consecució. L’especificitat de les
seves actuacions caracteritza als governs locals amb una naturalesa diferent a la
d’altres instàncies de poder. Als governs locals els hi correspon, també, actuar en
aquest àmbit. Aquesta actuació ha de ser complementària a la d’altres actors
(nacionals, internacionals, societat civil) en un escenari de col.laboració i
complementarietat que promogui la pau, la justícia, el desenvolupament social, el
progrés, la cohesió, la llibertat, la cooperació i la promoció dels drets humans.
Finalment, fem una crida als ajuntaments i també a les organitzacions de la
societat civil i al conjunt de la ciutadania a treballar en aquesta direcció i a cercar i
a construir una societat, lliure, justa, solidària i en pau.
Els ajuntaments que conformem el Grup d’Ajuntaments per la Pau de la Província
de Barcelona, amb aquesta declaració feta en motiu de la celebració de l’acte de
lliurament del XXVIII premi per la Pau impulsat per l’Associació per a les Nacions
Unides, volem:
_En primer lloc reafirmar la nostra voluntat de seguir treballant per la
Pau en els nostres municipis i arreu.
_Felicitar a l’ ANUE per la iniciativa del Premi
_Felicitar a la Sra. Miriam Makeba per la seva tasca humanitària
la seva lluita contra la violència de gènera, la Fam i la SIDA entre els
col.lectius socials més vulnerables.