jueves, 30 de noviembre de 2006

La Plaça Itàlia

(Fotos: Romuald Gallofré)
Malgrat que algú acabi dient-me el tontito de las plazas, avui m’agradaria parlar-vos de la Plaça Itàlia. Aquesta és una altra d’aquelles places de Mataró que continuaran optant eternament a ser la segona més maca (recordeu la primera, oi?).
Vull retre un petit homenatge a aquesta plaça que no ens la mirem gaire, imagino que pel lloc a on està situada, a la Via Europa, que és una via que sempre ens du a algun lloc (en Remi sempre explica que el nom de Via Europa és perquè ens permet arribar a agafar l’Autopista que ens du cap a Europa), sempre que hi passem anem o venim amb preses de..., i no deixa de ser un lloc de passada. Autopista, Mataró Parc, Hospital, barris del Nord Est de la ciutat, quan agafem la Via Europa des de la Plaça Granollers només pensem en la nostra destinació (i si l’agafem des de la sortida de l’autopista només pensem en la cua que hem hagut de fer) i no ens hi aturem gaire en aquesta bonica plaça. Si puges, només veus el destí, si baixes, només hi penses en quan queda per arribar.
Fins i tot, al principi, quan la Via Europa, sense semàfors, era més una AutoVia que una Via urbana, alguns, de tan a prop que se la volien mirar, s’hi ficaven a dintre.
També és un encreuament de carrers entre els barris de Cirera, La Llàntia, Cerdanyola, Peramas i l’Eixample. Tot això fa sumar més i més cotxes que cada dia hi passen i els què els condueixen no s’hi fixen gaire.
La gespa sempre maca, les fonts, el rellotge que l’aigua rajant marca hora rere hora, les dues figures (us convido a jugar a veure qui recorda què representen), les formes ondulades de la part verda... A mi m’agrada molt, i ep! no és amor propi de Capgros.
Encara recordo el dia de la inauguració (un diumenge d’aquells tan macos i assolellats). A tope, i a tope vol dir A TOPE! Entusiasme ciutadà per aquella nova plaça que és l’autèntic centre d’allò, en aquells moments, tan nou com era, com és, la Via Europa.
Si és que quan els mataronins ens hi posem tots a una...
Només li veig dos defectes: Crec que li falta llum a les nits perquè es continuï veient maca quen el Sol s'amaga, i el segon defecte és què sembla ser, cuenta la leyenda, que fa moltíiiiiiissims anys, els aficionats d’un equip de futbol que abans guanyaven títols (això no li preguntaré a en Remi, li hauré de preguntar a en Tristany, je je), i anaven allà a celebrar-ho. Fa molts anys que no ho fan, no sé per què... Te espero..., votante por correo
Imagino que a partir d’ara us la mirareu amb més de carinyo i, als vostres amics de fora de Mataró, els hi direu lo maca què és la Plaça Itàlia!
P.D.: Por cierto, hoy es el cumple de Ramon Bassas. Felicidades!

miércoles, 29 de noviembre de 2006

Carta a Jordi Palacios

Vista panorámica de la cena del PSC Mataró en Sabor Andaluz de inicio de curso político y de campaña Autonòmiques que han hecho a Montilla President de la Generalitat.

Con motivo del cumple del Pala, su compañera Montse nos pidió a las personas que componemos su "entorno" (familiares, amigos, compañeros...) que escogiéramos un año de su vida par hacerle un manuscrito. Yo escogí el año en el cual le conocí. Con su permiso, os lo reproduzco.

Mataró, 17 de Noviembre de 2006

Para el Pala, (lo que salga) EL DE LA BANDERA!!!

Yo voy a hablarte de tus 23 años.
Pues eso, yo no quería apuntarme a JSC pensando que todos serían barbudos, freakis, melenudos, con cara de estar todo el día razonando, y, por supuesto, con una camiseta del Ché. Era a finales de Enero del ’99 (siglos pasados) cuando me atreví a ir a conoceros. Y, ¿qué es lo primero que me encuentro? Pues a un tío barbudo, con melena rizada del rollo cuñao 3º de Michael Collins, un jersey feo de cojones que, cuando se lo quitó escondía una camiseta con un estampado de… LA CARA DEL CHÉ!!! ¿No querías caldo? Pues toma!
Aquella mañana de sábado no sabía muy bien si matarlo o suicidarme yo por haberme metido en semejante berenjenal.
Aún hoy no lo he decidido.
Y no lo he decidido porque esa misma persona me acabó de convencer, semanas después compartiendo largos momentos en una especie de jornadas “nocturnas” que no recuerdo muy bien cómo se llamaban pero que eran algo así como FERIA DE ABRIL
Aquel año compartimos miércoles, jueves y viernes (sólo nos superó el Sala, claro). El miércoles, como llovió, se borró todo el mundo menos Cristian, tú y yo.
Fuimos en mi furgo (freakis), y me pegaste una chapa de cómo se hacía el FINO y el tipo de uva y la especialidad de no sé qué historias, que esa sí que aún no te la he perdonado (dime rencoroso, pero es que te pasaste).
El jueves, esta vez sí, fue el día oficial PSC. Vino Remi, claro y, sobretodo Manuel Mas. Es el mítico día de su especialísima manera de tocar las palmas! (Manel, no oblidem)
Y el viernes, con la gente de JSC (y algún malagueño) locura en la Feria. Aún recuerdo las dificultades de Carlos Castillo para llegar de la caseta del PSC al parking (2 horas). El sábado, después del acto de Borrell en Cornellà volvimos a intentarlo, pero justo al entrar nos dimos cuenta de que en aquellas “jornadas” no íbamos a aprender nada nuevo… Optamos por ir a dormir, estaba a punto de amanecer.
Bueno, Jordi, déjame reproducir el SMS que nos enviaste la noche, bueno la madrugada del último Congreso JSC Mataró, el de la despedida de Xesco.
Pero me gustaría que esta vez fuera en sentido contrario, fuera dedicado a ti.
MUCHAS GRACIAS X TODO, X SER COMO ERES, X LA LUCHA, X EL COMPROMISO, X SER SIEMPRE UN JOVEN MADURO Y CREER EN EL SOCIALISMO. OUR FIGHT WILL PREVAIL! MI CORAZÓN ES HOY + PEQUEÑO, PUES A TI TE ENTREGO UN TROCITO. SALUT I FORÇA!!!

Con cariño, Carlos.

PD: ¿Sabes que eres la persona que empezó a llamarme Charly en la JSC? Por culpa tuya me cambiaron el nombre!


(Por cierto, durante su cena de cumpleaños, Montse y Jordi nos dijeron que se casan en Julio! Alguien se imagino al Pala casado?!?!?!? Jarrrrrrr)

martes, 28 de noviembre de 2006

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla.



“…No competiré estèticament, però vull ser dels primers en exemple ètic.
No competiré en oratòria, però vull ser el primer en dir el que penso i fer el que dic.
No competiré en promeses, però seré el primer en complir els meus compromisos.
Soc discret però transparent.
No crido, però ser dirigir.
No gesticulo, però sabré gestionar.
No faig rialles, certament, però sóc feliç de poder servir el meu país.
Sóc reservat, sí; però estic segur, convençut i decidit a fer honor a la trajectòria moral i política del fil roig del catalanisme polític...”

Éste es un extracto de la parte final de la intervención de Montilla en el debate de investidura del viernes 23 en el Parlament.
Aún siguiendo el consejo de un amigo que no para de repetir que hay que ser humilde en las victorias y reflexivo en las derrotas, tengo que confesaros que a mí, este extracto, la verdad, ME PONE!


Y tú, qué tal el finde...?

El Fin de semana pasado, la verdad, no tiene menos méritos que el anterior, ni fué menos intenso. Viernes: Inauguración de la Mostra d'Entitats, dónde aproveché para una charla interesantísima con unos amigos, saben lo que quieren, y, porla noche, a comprar algo para casa. Fué la primera compra que hicimos en Can XarXes (Casa de Xarli i Xesco) y, como era de prever, comprarmos mucho de lo que no teníamos que comprar y lo justito o nada de lo que sí.

El Sábado, malas noticias para empezar el día, cargar el coche con todo lo necesario para la proclamación de Rosa, echar la quiniela (un 5... no comment) y a hacer turno con Mamen, de Vista Alegre, en la Mostra d'Entitats, donde luego nos invitan a comer. Por la tarde, toda la tarde, preparando el acto de Arenys de Munt, que nos sale bien, muy bien, y permite que me vaya con la conciencia tranquila al cumple del Pala, al que llegamos al segundo plato, y donde todos nos sentimos abuelos cebolletas recordando viejas batallas en JSC. Copichuela y para casa.

El Domingo tuve la sensación por momentos de que tenía que gastar un Bono Misa que se me caducaba. A primera hora, misa flamenca, con el Padre Nuestro cantado más bonito que he escuchado en mi vida. Impresionante. Desayuno rápido con Xesco, Remi y Sala, y otra misa en el mismo sitio, en este caso es Rociera. Ma Auxiliadora, a tope. De ahí al Tanatorio, y de vuelta a otra misa Rociera, en este caso en Sagrada Familia, de Cirera, con pleno del PP en primera fila (qué buscarán?), y el cambio de varas de la Divina Pastora, emotivo, muy emotivo. Paso rápido por la inauguración del nuevo local de la Hermandad Rociera de Mataró, con Isidoro emocionado (la conversación con Xesco le emociona aún más...) y Manolo Joyas enfadado (como siempre); enfado que se le quita rápido (como siempre), y conversación divertida con Carlos Súnico sobre sus más dulces sueños. Vuelta a la Hdad. Divina Pastora, encuentro con los amigos de la Hdad de Pineda, risas, muchas risas, con los chistes y las chirigotas de Ángeles de Círculo Flamenco, comemos en la zona donde están los amigos de Sabor Andaluz, con posterior (enésimo) debate sobre la Romería de Mataró, con la sensación de que estamos de acuerdo en casi todo, y, de sobremesa, bonita conversación con Pilar, una mujer golpeada por la vida, pero fuerte e inteligente. Acabamos pasadas las 6 de la tarde, momento en el cual fuí imantado por el sofá hasta que desperté a madianoche con la espalda destrozada, y de allí a la cama.

Por cierto, ahora a Dios le ha dado por hacer piruetas...

lunes, 27 de noviembre de 2006

Rosa Albiol, candidata socialista a Arenys de Munt


Avui us parlaré d’una amiga meva.
Una amiga que un bon dia es va decidir a encapçalar la llista del PSC Arenys de Munt a les properes eleccions municipals, eleccions que es faran a tots els municipis d’Espanya el proper 27 de maig.
Dissabte a la nit vam fer l’acte de proclamació.
Molt maco.
Molt emotiu.
Tot just el mínim què ella es mereixia.
L’acte el va presentar en Víctor, i va tenir un primer bloc més personal, a on van parlar gent del seu entorn més proper: el seu fill Edgard, una companya d’Institut i que encara són molt bones amigues, una companya de feina, la Peque (a la seva feina tots són una pinya), la Maribel d’Arenys de Mar, perquè mai no diguin que la gent dels dos Arenys s’odien, i en Pep Pruna, el President del PSC d’Arenys de Munt, històric entre els històrics i qui, de tots, va fer el discurs que més em va agradar. Se’l notava emocionat.
La segona part va ser la més, digue’m-ne, política. Van parlar la Consol, la Lourdes i la Rosa, és clar. Van centrar els seus discursos, com no podia ser d’una altra manera, en la violència de gènere, dinat que dissabte era el dia de l’eradicació de la violència contra les dones. Les tres tenen prou experiència per poder parlar de les dificultats de les dones per participar-hi en política d’una manera activa, les tres són conscients que, desgraciadament, les continuaran tenint, malgrat els esforços de molta gent.
La Rosa sap que l’acte de dissabte no és la culminació d’una feina, si no què és el tret d’inici de tot el què se li ve a sobre. Sis mesos per fer molta feina. Feina que hauria de tenir el seu premi en uns bons resultats electorals a les properes eleccions municipals. I, des del dia de les eleccions, sigui quin sigui el resultat de les mateixes, tampoc culminen res, si no que són un altre tret d’inici al camí més difícil, un camí de quatre anys, el camí de servir als seus convilatans i convilatanes per fer un Arenys de Munt millor. Segur que ella ho farà.
En tot cas, dissabte a la nit vam sortir, tots i totes, de què TORNA LA IL·LUSIÓ A RENYS DE MUNT.
Felicitats, Rosa!
Les proclamacions no acaben aquí, encara ens queden molts companys i companyes que volen fer tornar la il·lusió als seus pobles. Ja us aniré informan. De moment, dissabte dia 2, en Joan Adell a Vilassar de Dalt amb un padrí de luxe, en Miquel Iceta!

sábado, 25 de noviembre de 2006

jueves, 23 de noviembre de 2006

Sis anys de la mort d’Ernest Lluch

Bassas, Montilla, Baron i jo (al fons en Saban i en Peli). És l'encesa
de les espelmes del XXV Aniversari de la Festa de Vista Alegre.
Baron es va oferir dimarts per ser el candidat socialista a l'alcaldia de Mataró,
en Bassas ho dirigeix tot amb mà de mestre, en Montilla (era Ministre) ara mateix
està fent el seu discurs d'investidura com a Molt Honorable President
de la Generalitat de Catalunya (que bien suena) i jo, que tinc pinta d'escolta...
Dimarts va fer sis anys de la mort de l’Ernest Lluch.
Recordo aquell dia com si fos ahir. La notícia la vaig conèixer a través del cap d’estudis de la Uni, donat que aquell dia teníem l’assignatura de Periodisme Esportiu, i Sergi López el periodista de la SER no va poder venir a donar-la perquè l’assassinat el va agafar de guàrdia a la ràdio. Es van tallar tots els accessos i sortides de Barcelona. La tornada a casa es va fer eterna. I plovia, plovia molt aquell fatídic dia a Barcelona.
Recordo aquella nit com una de les nits més doloroses de la meva vida. Aquella nit a la meva mare li va donar un infart de cor. Encara se’m posen els pèls de punta quan ho recordo.
Aquella nit havíem de fer una assemblea en una de les sales del Miquel Biada per escollir no sé qué, crec que els consellers de federació, i, de pas, es va convertir en un homenatge a Ernest Lluch. Una persona molt estimada al partit, i fora d’ell, i amb qui compartíem un amor. Com la meva mare, que tothom se l’estima, que mai ha tingut enemics. Recordo el munt de trucades perdudes, per culpa de silenciar el puto telèfon per no molestar a l’assemblea, de deixar-lo lluny del meu abast per no distreure’m, també tenia un munt de missatges.
El meu germà no parava de trucar-me i jo li penjava pensant que ja el trucaria quan acabés l’assemblea. Una companya va quedar primera en aquella votació, era un pas molt important pels què en aquells moments érem al capdavant de la JSC a Mataró.
Mai he tornat a allunyar-me del meu telèfon en cap reunió, ni tan sols en aquelles que s’exigeix apagar-lo. No ho fet, ni ho faré. Abans, prefereixo no assistir a aquesta reunió. No vull tornar a tenir el mateix sentiment de culpa.
La relació amb la meva mare em va arribar a fer pensar que havia estat culpa meva, per no respondre al telèfon. Ja sé que és absurd, però en aquests moments el cap no està per pensar coses amb molta lògica. No vaig tardar ni 5 minuts en arribar des del Biada a l’Hospital, no se’m va fer llarg. Va ser pitjor haver de trucar a les nenes de la fàbrica per explica’ls-hi.
Aquestes coses a casa meva sempre les he hagut de fer jo. Es lo que hay.
Quan per fi vaig respondre a la enèsima trucada del meu germà, estava amb en Quico parlant d’alguna cosa d’esports, tampoc oblidaré mai la cara que se li va quedar quan, tot just després de penjar, vaig dir-li lo de l’atac de cor. Va trucar-me cada dia per preguntar-me durant els deu dies següents. Em va explicar la seva experiència. Em va anar molt bé. Gràcies, Quico!
En arribar a l’Hospital, vaig tenir la sort de què una companya estava a la recepció d’urgències i em va deixar passar. Quina sort, no hagués aguantat ni un segon allà a la sala d’espera. Gràcies, Albània!
Mai oblidaré la cara de la meva mare quan em va veure. Mai la oblidaré. Buffff.
La notícia es va expandir ràpidament entre les aproximadament cent persones que hi havien en aquella assemblea, tot just sortíem de la mateixa. Una hora després, un bon grapat de companys apareixien a la sala d’espera per recolzar-me en aquell moment (Ramon, Alícia, Alba, Diego, Xesco, Noemí, Carlos Glez, Raül Garcia, Sara, Eu, Jordi, Cristian... i alguns més que ara mateix no recordo). La gent que hi havia a la sala d’espera flipaven amb tanta expectació. Gràcies a tots! En Carlos González s’hi va estar amb mi fins ven bé les tres de la matinada. Em va dur el sopar, roba i tot allò que vaig necessitar. Em va fer companyia totes aquelles hores interminables. Gracias, Gonzata!
A les notícies, la portada era la mani a Passeig de Gràcia. Em quedo amb l’enteresa de les filles de l’Ernest Lluch, i amb tot el què va fer Gemma Nierga. Ole, ole i ole! Quina lliçó va donar a tots aquells que compartien primera filera de la mani amb les filles de l’Ernest Lluch! I encara ara ens diuen que els polítics estem lluny de la gent... I aquells que manaven abans, què?!?!?!?!?
Els dies següents, un cop passat l’esglai (susto), la mare se’ls va passar a la UVI. D’aquells dies recordo dues coses: l’amuntegament de Báez a la sala d’espera (feia 5 setmanes havia mort una germana, i els ànims estaven molt fotuts. Hi havia gent tan a les hores de visita com quan no, per fer-nos costat els uns als altres) i l’ajut de la Dolores Martín, la mare d’en Xesco (em va oferir de tot. Dinar a casa seva, anar a veure a la mare cada hora, la targeta de l’aparcament dels treballadors i anar ella en el bus a treballar, tractar la mare com una Reina...). Gracias Dolores!!!
Finalment, allò no va ser un atac de cor, si no una forta grip agreujada per una pujada de tensió provocada pel tabac que van fer què, per uns segons, el cor digués no puc més, Isabel, t’has de cuidar una mica.
A tots aquells que fumeu, i que fumeu compulsivament, només us puc dir per la meva experiència, que la vostra pell, què és la que respira, s’està obstruint cigarreta rera cigarreta, i no la deixeu respirar. I això, en molt menys temps del què us penseu, us portarà molts problemes de salut. Jo ja us he avisat amb la meva experiència. Quasi vaig perdre a la mama, i encara avui, sis anys després, tinc ganes de plorar només recordant-ho. No em serveixen les vostres excuses. No us vull veure a la UVI dues hores al dia, tot ple de cables, no vull amuntegaments de gent de JSC i del PSC a la sala d’espera d’urgències de cap Hospital. No vull que l’Albània ens hagi de colar ni que la Dolores ens hagi de fer favors, ni vull haver d’acompanyar a cap dels vostres familiars hores i hores a urgències esperant notícies.
No, collons, no.
Feu un pensament, vale?
I no vull, si us plau, que ETA torni a matar. Ni a cap dels meus ni a cap dels que no siguin del meu partit. A ningú, hòstia, a ningú!!!
Mai oblidaré el 21 de novembre de 2000.

miércoles, 22 de noviembre de 2006

La otra parte del fin de semana y Los BloggerPiratas

Pastel conmemorativa del XXV Aniversario de la Fiesta de Vista Alegre
  • Ni a la comida ni a los cafés del homenaje a David pude ir. El retraso en la comida del Congreso FAC me lo impidió, y opté por quedarme al resto del mismo.

  • Manoli inauguró, como no podía ser de otra manera, a lo grande la inmobiliaria en Cerdanyola. Contenta porque ya ha vendido antes de abrir (increíble), y porque nota que empieza una nueva etapa en su vida. Concentración multitudinaria, también como no podía ser de otra manera, de los Báez para apoyarla en un momento tan importante. Las titas, en una esquina chafardeando, las primas más mayores, limpiando y arreglando, las más jóvenes luciendo tipito; los primos, cebándose; la calle, expectante por ver qué pasaba. A las 8 no cabían más ramos de flores.

  • Fui a ver al Racing a Ca la Milagros. No fue como siempre. La gente, la de siempre (faltaba, y faltará siempre, Pepe el Rubio). Los del Vistamar Veteranos, recuperándose del partido (cómo pesan las piernas); las mujeres, de espalda a la tele, intentando llevarse a los maridos a aprovechar mejor el sábado por la tarde (las llaman “Los Mossos”, porque cada vez que entra una en el bar se lleva a alguno detenido, je je); los de mi quinta, todos con críos (bufffff….); el Castillo (se me ha hecho pepero, el tío), en su mesa; en las máquinas, también los habituales, mezclan tragaperras con fútbol y cubatas; Mariano, el ex Presi de Cerdanyola Nord (o actual, enigmas de la humanidad), repitiéndome una vez más sus batallitas (que si el Ayuntamiento, que si Remi, que si este barrio, que si tú…); y la Milagros, tocada, muy tocada. Todo olía a despedida, el día 30 de este mes cierra la Milagros. Después de 28 años, el bar emblemático de un barrio emblemático regentado por una mujer emblemática, cierra. Se jubila. Ha sido un verano demasiado duro, imagino. Idea que hacía tiempo que giraba por su cabeza, imagino. Demasiados años trabajando en lo mismo, imagino. La jubilación para disfrutar de los hijos y los nietos, imagino. Que la disfrutes, que los disfrutes. En cuanto al partido, tampoco importaba tanto.

  • La cena en la Hdad. de Pineda previa al cambio de varas del día siguiente, bien. Nos tratan de maravilla. Mucha gente joven. Pinilla, alma mater, policía local de Pineda y hombre carismático, siempre pendiente de que no nos falte de nada. La Caldereta, tremenda. El alcalde, solo, muy solo, pero sigue ganando… El grupo de socialistas (concejales y ejecutiva), numerosísimo. Javi Amor, a tope, como siempre, y con las ideas muy claras. Consciente de que se acercan las Municipales y de que, a partir de ahora, se multiplicarán las piedras en el camino. Nadie le dijo que fuera fácil, es consciente de ello, y el grupo está, da la sensación, bastante compactado.

  • Después fuimos a visitar la Escuela de JSC Vallés Oriental. Bien, muy bien. Seguimos siendo muy bien recibidos por esas tierras, sigue el Maresme llenando las escuelas de los amigos, siguen los de siempre yéndose a la cama como siempre (a dos velas), sospechoso y multitudinario desembarco de L’H, y el Buba tan y tan pesao como siempre, al menos esta vez me deja pinchar un ratillo (los aburro, sólo me apetecen canciones lentas, y a los diez minutos me echan).

  • Domingo por la mañana, campana en Pineda, el cuerpo no podía más y nos pidió dos horitas más de sueño. Se las dimos.

  • Domingo al mediodía, Aniversario de La Armonía, con homenaje a Ramón Limón, dando un premio-reconocimiento a aquellas personas que encarnan sus valores. Mi amigo Pedro Barrrrrrera es uno de ellos. Estaba especialmente emocionado. Al buenazo de Pedro estas cosas le pueden, e intenta ponerse la máscara para que no se le vea debilitado, pero el domingo lo estaba. Aprovecho el “vino de honor” que le llaman ellos, o sea, el pica pica que les llamamos el resto, para comer, que no me apetece el Cocido Rociero y el Fino machaca al estómago vacío. Mediodía súper aprovechado con las entidades, y alegría en el final con la fiesta que ellos mismos se montaron para cantar y bailar un par de horitas, para bajar el Cocido…

  • Domingo noche, acreciento mi leyenda de 7 en la quiniela acertando precisamente eso, 7! En la quiniela más fácil del mundo, en la cual no cobran ni los de 10 ni los de 11, yo saco… 7! Por supuesto, no me libro de los comentarios de mofa de mis dos socios… pero bueno, la noche acabó bien porque, como os decía ayer, el domingo por la noche, Dios era rubio…!

    Me llega una muy buena noticia, y es que, después de una semana de pruebas, los piratas se apuntan al fenómeno blogger. Los encontraréis en http://esplailospiratas.blogspot.com/ . Manolo, estás que te sales!
    No desperdiciemos tampoco el notición de El Periódico del supuesto partido de centro-izquierda