Sis anys de la mort d’Ernest Lluch

Bassas, Montilla, Baron i jo (al fons en Saban i en Peli). És l'encesa
de les espelmes del XXV Aniversari de la Festa de Vista Alegre.
Baron es va oferir dimarts per ser el candidat socialista a l'alcaldia de Mataró,
en Bassas ho dirigeix tot amb mà de mestre, en Montilla (era Ministre) ara mateix
està fent el seu discurs d'investidura com a Molt Honorable President
de la Generalitat de Catalunya (que bien suena) i jo, que tinc pinta d'escolta...
Dimarts va fer sis anys de la mort de l’Ernest Lluch.
Recordo aquell dia com si fos ahir. La notícia la vaig conèixer a través del cap d’estudis de la Uni, donat que aquell dia teníem l’assignatura de Periodisme Esportiu, i Sergi López el periodista de la SER no va poder venir a donar-la perquè l’assassinat el va agafar de guàrdia a la ràdio. Es van tallar tots els accessos i sortides de Barcelona. La tornada a casa es va fer eterna. I plovia, plovia molt aquell fatídic dia a Barcelona.
Recordo aquella nit com una de les nits més doloroses de la meva vida. Aquella nit a la meva mare li va donar un infart de cor. Encara se’m posen els pèls de punta quan ho recordo.
Aquella nit havíem de fer una assemblea en una de les sales del Miquel Biada per escollir no sé qué, crec que els consellers de federació, i, de pas, es va convertir en un homenatge a Ernest Lluch. Una persona molt estimada al partit, i fora d’ell, i amb qui compartíem un amor. Com la meva mare, que tothom se l’estima, que mai ha tingut enemics. Recordo el munt de trucades perdudes, per culpa de silenciar el puto telèfon per no molestar a l’assemblea, de deixar-lo lluny del meu abast per no distreure’m, també tenia un munt de missatges.
El meu germà no parava de trucar-me i jo li penjava pensant que ja el trucaria quan acabés l’assemblea. Una companya va quedar primera en aquella votació, era un pas molt important pels què en aquells moments érem al capdavant de la JSC a Mataró.
Mai he tornat a allunyar-me del meu telèfon en cap reunió, ni tan sols en aquelles que s’exigeix apagar-lo. No ho fet, ni ho faré. Abans, prefereixo no assistir a aquesta reunió. No vull tornar a tenir el mateix sentiment de culpa.
La relació amb la meva mare em va arribar a fer pensar que havia estat culpa meva, per no respondre al telèfon. Ja sé que és absurd, però en aquests moments el cap no està per pensar coses amb molta lògica. No vaig tardar ni 5 minuts en arribar des del Biada a l’Hospital, no se’m va fer llarg. Va ser pitjor haver de trucar a les nenes de la fàbrica per explica’ls-hi.
Aquestes coses a casa meva sempre les he hagut de fer jo. Es lo que hay.
Quan per fi vaig respondre a la enèsima trucada del meu germà, estava amb en Quico parlant d’alguna cosa d’esports, tampoc oblidaré mai la cara que se li va quedar quan, tot just després de penjar, vaig dir-li lo de l’atac de cor. Va trucar-me cada dia per preguntar-me durant els deu dies següents. Em va explicar la seva experiència. Em va anar molt bé. Gràcies, Quico!
En arribar a l’Hospital, vaig tenir la sort de què una companya estava a la recepció d’urgències i em va deixar passar. Quina sort, no hagués aguantat ni un segon allà a la sala d’espera. Gràcies, Albània!
Mai oblidaré la cara de la meva mare quan em va veure. Mai la oblidaré. Buffff.
La notícia es va expandir ràpidament entre les aproximadament cent persones que hi havien en aquella assemblea, tot just sortíem de la mateixa. Una hora després, un bon grapat de companys apareixien a la sala d’espera per recolzar-me en aquell moment (Ramon, Alícia, Alba, Diego, Xesco, Noemí, Carlos Glez, Raül Garcia, Sara, Eu, Jordi, Cristian... i alguns més que ara mateix no recordo). La gent que hi havia a la sala d’espera flipaven amb tanta expectació. Gràcies a tots! En Carlos González s’hi va estar amb mi fins ven bé les tres de la matinada. Em va dur el sopar, roba i tot allò que vaig necessitar. Em va fer companyia totes aquelles hores interminables. Gracias, Gonzata!
A les notícies, la portada era la mani a Passeig de Gràcia. Em quedo amb l’enteresa de les filles de l’Ernest Lluch, i amb tot el què va fer Gemma Nierga. Ole, ole i ole! Quina lliçó va donar a tots aquells que compartien primera filera de la mani amb les filles de l’Ernest Lluch! I encara ara ens diuen que els polítics estem lluny de la gent... I aquells que manaven abans, què?!?!?!?!?
Els dies següents, un cop passat l’esglai (susto), la mare se’ls va passar a la UVI. D’aquells dies recordo dues coses: l’amuntegament de Báez a la sala d’espera (feia 5 setmanes havia mort una germana, i els ànims estaven molt fotuts. Hi havia gent tan a les hores de visita com quan no, per fer-nos costat els uns als altres) i l’ajut de la Dolores Martín, la mare d’en Xesco (em va oferir de tot. Dinar a casa seva, anar a veure a la mare cada hora, la targeta de l’aparcament dels treballadors i anar ella en el bus a treballar, tractar la mare com una Reina...). Gracias Dolores!!!
Finalment, allò no va ser un atac de cor, si no una forta grip agreujada per una pujada de tensió provocada pel tabac que van fer què, per uns segons, el cor digués no puc més, Isabel, t’has de cuidar una mica.
A tots aquells que fumeu, i que fumeu compulsivament, només us puc dir per la meva experiència, que la vostra pell, què és la que respira, s’està obstruint cigarreta rera cigarreta, i no la deixeu respirar. I això, en molt menys temps del què us penseu, us portarà molts problemes de salut. Jo ja us he avisat amb la meva experiència. Quasi vaig perdre a la mama, i encara avui, sis anys després, tinc ganes de plorar només recordant-ho. No em serveixen les vostres excuses. No us vull veure a la UVI dues hores al dia, tot ple de cables, no vull amuntegaments de gent de JSC i del PSC a la sala d’espera d’urgències de cap Hospital. No vull que l’Albània ens hagi de colar ni que la Dolores ens hagi de fer favors, ni vull haver d’acompanyar a cap dels vostres familiars hores i hores a urgències esperant notícies.
No, collons, no.
Feu un pensament, vale?
I no vull, si us plau, que ETA torni a matar. Ni a cap dels meus ni a cap dels que no siguin del meu partit. A ningú, hòstia, a ningú!!!
Mai oblidaré el 21 de novembre de 2000.