Eleccions Municipals a Mataró -I-

Joan Antoni Baron i Consol Prados, la nit electoral agraïnt la feina a la militància. Foto: Capgros

Ara que ja han passat 40 dies de les eleccions municipals, crec què és bon moment per fer un anàlisi amb el cap més fred.

A Mataró, els resultats van ser: CiU 8, PSC 8, PP 5, PXC 3, ICV-EUiA 2, CUP 1.

Importantíssims canvis al Consistori mataroní. Per primera vegada, el PSC ni tindrà l'Alcaldia ni està en condicions de formar part de cap Govern. Les esquerres, molt i molt lluny de poder reeditar un Govern estable. De fet, s'ha passat de tenir 15 regidors, a tenir-ne 10.

I, per descontat, la imprevissible i inesperada entra dels racistes de Plataforma per Catalunya.

Nem per parts:

CiU: 11081 vots i 8 regidors, 25% dels vots. Pugen i guanyen l'Alcaldia. Històric, i se'ls ha de felicitar. Crec, però, què és una pujada minsa, insuficient, i no han aprofitat l'onada convergent que hi ha a tot el país. El candidat no ha cuallat malgrat la feina dels darrers 4 anys. No enganxa, i això ha fet que no es disparessin. Pugen 4 punts, i els seus feus són el Centre i l'Eixample, com sempre, però s'estampen a Cerdanyola, malgrat la feina de desgast del Govern portada a terme per en Quim Fernández i els seus amics allà al barri; feina pírrica. És el 5è pitjor resultat de CiU en unes municipals i queden molt lluny del seu millor resultat del 36% al '95. En general, una victòria agre.

PSC: 10033 vots i 8 regidros, 22,5% dels vots. Baixem i perdem el Govern i l'Alcaldia. Derrota sense paliatius. Una part per la situació política general, tant a Espanya com a Catalunya, i una altra per la situació interna del PSC a tots els nivells, sense líders clars i amb la marca molt i molt a la baixa; i, penso, per la pèrdua del control de la vida social, què establia una claríssima xarxa molt amplia que ajudava a aconseguir antics resultats històrics. Es baixen 12 punts i gairebé 4000 vots. Es mantenen, però menys, feus com Cerdanyola, hi ha una forta regularitat de vots a la resta de barris i hi ha forta batacada al Centre i l'Eixample. Molt lluny dels resultats històrics dels '80 amb més dels 50% dels vots o de la darrera majoria absoluta del '99 amb el 45%. Simptomàtic.

PP: 6900 vots i 5 regidors. Un dels altres vecendors de les eleccions. Malgrat les dissidències internes, han aprofitat la feina feta pel seu candidat a nivell social i, sobretot, la força de la marca PP a tot Espanya com a marca de canvi i de solucions a la crisi (tot molt per demostrar...) l'han fet guanyar un punt i mig i un regidor, malgrat la fuga de vots per la dreta cap a PxC. Es mostren forts a Cerdanyola (votants desencantats amb els socialistes? feina feta al seu local social?) i La Llàntia, també en menor medida a Rocafonda i Vista Alegre. I no acaben de destacar al Centre i l'Eixample, a on els voten la meitat que a la resta de barris. Es mostren molt estables, regidor amunt, regidor avall, des del '95, un fet força destacable de què el forat de la dreta lliberal espanyola està més que fet a Mataró.

PxC: 4700 vots i 3 regidors. La gran sorpresa d'aquestes eleccions. Els grans vencedors de les mateixes. El sorpasso. El partit racista d'ultradreta que aconsegueix fer-se forat a la nostra ciutat, malgrat la feina feta amb el fet migratori dels darrers 10 anys. Amb més vots a Rocafonda i Cerdanyola, a on superen el 15%!!! i menys al Centre i l'Eixample. Com exemple, al 2007 van obtenir 135 vots, així que el canvi és evident. Crec que han sabut canalitzar el vot descontent de les persones que es troben en "lluita" diària amb els nouvinguts, i fan servir els mateixos serveis socials diàriament i veuen com no arriba per tothom. A part, han sabut fer molt bé la campanya amb dos efectes potents: el lema "primer els de casa" (a veure qui es nega a això! vulgui dir el que vulgui dir!) i l'enviament d'un fals xec a totes les cases juntament amb les paperetes electorals (fet vergonyós que ja han denunciat diverses entitats de la ciutat). Ambdues accions els han ajudat, imolt, a fer la campanya (jo personalment només sé d'una trobada de col·laboradors abans de campanya i de veure'ls posant una carpa petita a Rocafonda, Tereses, la Geganta i Isla Cristina, a Cerdanyola), que, cal dir-ho, els ha anat molt bé. Tota una incògnita la seva feina pels propers 4 anys, malgrat el potent i duríssim discurs de la seva portaveu el dia de la Constitució del Consistori.

ICV: 3039 vots i 2 regidors. Es recuperen una mica de la desfeta del 2007, recuperen 500 vots, però no recuperen cap regidor. Malgrat tenir un bon candidat, nou i fresc, amb lluita obrera al darrera i dialogant, nohan pogut arribar a on volien. Tot i això, tenen un electorat força lleial que els fa costat sempre. Segueixen forts a Molins i Vista Alegre, però molt fluixos a Rocafonda, Cerdanyola i el Palau, antics graners de vots de l'esquerra. Molt lluny dels seus millors resultats historics.

CUP: 2482 vots i 1 regidor. Es mantenen a l'Ajuntament malgrat que hi ha hagut més participació, que semblava que els hi aniria en contra. La feina feta aquests darrers 4 anys per fidelitzar als qui els hi van fer confiança ha calat, i repeteixen resultat. Es fan forts al Centre i l'Eixample, però s'estampen a Cerdanyola, Pla d'en Boet i Cirera. es queden com a única força independentista a l'Ajuntament

Blanc: Crec què mereixen un anàlisi a part. Són gairebé 2000 vots (els què van treure, per exemple, la CUP i Alternativa Vecinal al 2007) i un 4,5% dels vots. És a dir, la opció d'anar a votar, però no voler votar cap de les 13 alternatives possibles guanya espai (pugen 700 vots i 1,5punts del 2007) i es queden, si fossin partit, a només 300 vots d'aconseguir "1 regidor". La pujada a totes les contesses electorals del vot en blanc és un altre element de reflecció prifunda.

i ERC? doncs ERC es quedenfora de l'Ajuntament. Amb 1773 vots no arriben ni al 4%, i es queden molt i molt lluny d'aconseguir un regidor (aproximadament 700 vots, és a dir, un 40% més del què han aconseguit). Malgrat la feina feta aquests darrers quatre anys, i la bona entrada dels seus regidors en alguns àmbits, la baixada de la marca a nivell Nacional (van arribar al 8,8%!) els ha sentenciat per faltar-los-hi una penetració social més profunda a la ciutat. S'han mantingut al Centre i l'Eixample, però tenen uns resultats paupèrrims a Cerdanyola o La Llàntia, per exemple, a on no arriben al 2% dels vots.

I els protagonistes d'altres eleccions? Doncs hi ha dos darrers derrotats més com són Alternativa vecinal, sota les sigles diverses de comunistes de la ciutat, perdent gairebé el 60% del seu electorat, i perdent-se com a alternativa de les persones que volen alternatives als partits històrics, i en Pau Mojedano, al capdavant de Mataronin's, la seva nova formació, que no ha arribat ni als 400 vots, ni tan sols un 1%, el què demostra que la marca PP era molt més forta que el seu candidat, una persona políticament molt més "centrada".

A Mataró, tal i com s'ha demostrat, no acaben de cuallar mai els projectes personalistes per damunt dels col·lectius.

Estil Mora

Degut a la meva irregularitat en aquest espai d'opinió, no volia actualitzar-lo en campanya. S'ha de ser conseqüent.

Però és que aquest vídeo és molt i molt bo.

Estil Mora: L'home que vivia darrera de totes les pancartes. Això no és fer política, això és populisme.

El Corte Inglés, més a prop de Mataró

Foto del Capgròs del solar de Can Fàbregas en l'actualitat.

El proper dimecres, el darrer Ple del mandat, es portarà a aprovació la modificació puntual del Pla de Millora Urbana (PMU) de l’illa de Can Fàbregas. El PMU defineix, entre d’altres aspectes, la distribució de superfícies del futur centre comercial i el nombre de places d’aparcament de què disposarà.

Això vol dir que el darrer entrebanc urbanístic ja està superat, i solucionat, per l'Ajuntament, amb en Ramon Bassas al capdavant. Hi era quan queien de punxa, i tothom aprofitava per fotre-li hòsties, i ho és ara que tot s'arregla i avança tal i com teníem previst, un cop que ja no hi ha entrebancs judicials, que els què ho han provocat ens han fet perdre un any.

Això vol dir què ja tenim més a prop el Corte Inglés a Mataró.
Això vol dir una inversió de 180 milions d'euros els propers dos anys aproximadament.
Això vol dir feina en la construcció d'unes 500 persones per un any i mig.
Això vol dir feina en el centre comercial per 1000 persones directament, i unes 200 indirectes.
Això vol dir que comença la revifada econòmica a la nostra ciutat, tan i tan castigada per l'atur.

I això vol dir que aquest Govern de Mataró tenia raó quan volia avançar en la construcció d'aquesta locomotora comercial, i que els entrebancs que els uns i els altres ens han estat posant durant gairebé quatre anys, només han servit per endarrerir l'obertura d'aquesta potència econòmica que reactivarà no només els seus llocs de treball, si no que també tots els de la zona, potenciant encara més el comerç urbà de la nostra ciutat.

També aprovarem un altre punt per obligar a que l’adjudicatari de la gestió i explotació de la nau tingui unes condicions perquè sigui també qui assumeixi el cost de la seva construcció. És a dir, no costaran ni un euro als mataronins i mataronines. Per tot això, Som-hi!

I love Cirera

Imatge de Capgros.com de la placa lliurada pel Cirera a l'Ajuntament el dia de l'acte institucional

Hace hoy dos semanas, hacíamos una de aquellas sesiones en la Sala de Plenos que se quedarán para siempre en la memoria: celebrábamos el 50 Aniversario de la U.D. Cirera.
El club de fútbol del barrio, el que ha ido vertebrano, año a año, generación a generación, la vida social de este rinconcito de Mataró.
Con Vista Alegre, más allá de las rivalidades de barrio que años atrás existían y alimentaban a base de pedradas, nos unen unos lazos históricos basados, principalmente, en el fútbol.
Generaciones y generaciones de futbolistas, de proyectos de futbolistas vistalegreños, hemos dado nuestras primeras patadas a un balón en el Cirera. En mi caso, con los Mellis, Nini y Carlos Gallardo, en el año '86, yendo a probar al Alevín A que entrenaba (ahí es ná) Foncho. Medio equipo era de Vista Alegre, unos cuantos jugadores más de otras categorías también (Chino en Infantil, Paquito en Benjamín, Marci en Prebenjamines...) y unos cuantos entrenadores y dirigentes también (Canelo, Marcial...); con lo cual, nos encontrábamos, casi, con el equipo de la gente de Vista Alegre!
Los "viajes" a entrenar eran toda una aventura. Del bar de la Milagros a calle Almería, a cruzar lo que entonces eran unos cañaverales y ahora Camí de la Serra, ir por la Pagesa (Can Soleret) y mirar de cruzar por los terrenos de la Abanderado sin que el guarda nos pillara (ésto nos recortaba un buen rato de camino teniendo que pasar por el Thos i Codina y luego Carretera de Cirera arriba).
Viajes que daban para mucho. Hablar, hablar y hablar de fútbol, de nuestra Liga, del Barça y del Madrid, de visitar las trampas para pájaros que algunos vecinos tenían por aquella zona, coger unas moras...
El Presi, como no, era Melero. Omnipresente. Se conocía los nombres de todo el mundo. Y todo el mundo eran todos los directivos, claro, los entrenadores, claro... y de los jugadores!!! Como el día que llevé la ficha firmada por mi padre sólo estaba él de directivo, fuí al que se la libré. Rápidamente, por aquello de lo habitual de los "Carlos" de los nacidos a principios de los '70, me bautizó como Fernández, que casualmente en el equipo no había ninguno más (los Carlos éramos 4 ó 5).
Y, casualmente, aquella temporada, la '86-'87, se celebró el 25º Aniversario. Se nos invitó a una comida en el Isaac, y todos contentos como unas pascuas!
Todo inigualable aquella temporada. A destacar: a los partidos de fuera de casa, íbamos todos arremolinados en la furgoneta de Foncho! Con el Bigotes de Delegado, y todos en la Vanette detrás, con Lobato al mando, y 14 ó 15 chavales riendo todo el camino, Maresme arriba, Maresme abajo... Qué dirían los padres de hoy si sus hijos fueran a jugar cada sábado en una furgoneta todos hacinados? Pues al defensor del menor lo mínimo! Pero yo, y creo que ninguno de lso que vivimos aquél año, lo hubiéramos cambiado por nada!
Aquél año acabamos por la mitad de la tabla. Debutamos contra el Teià ganando 5 a 1, pero al a semana siguiente, la Juventus (que jugaba en la Laru) nos ganó 3 a 2... y así hasta el final. Recuerdo el último partido. Contra la Cerdanyola. si el Cirera, futbolísticamente hablando, siempre ha tenido un enemigo, ése era la Cerdanyola.
Ellos tenían que ganarnos para ser campeones de Liga. Si no, ésta la ganaban los del Pineda (caprichos de la vida). Éstos se acercaron en masa a nuestro campo a vernos, a animarnos, a recordarnos que no dejáramos tirado aquél partido, que para ellos era muy importante... Y empatamos. Y la Liga, para el Pineda. Y los enfadados (y de qué manera), la Cerdanyola... Aquél día nos ganamos unas Coca Colas, que imagino que pagó algún dirigente del Pineda! Qué premio tan importante aquél el de una Coca Cola! Insuperable!
Como todo lo que va, vuelve, la Cerdanyola se vengó. Antes se jugaba una competición post liguera, le decían la Copa, y volvió a tocarnos juntos. Nos golearon. En "Pueblo Seco", y en casa.
Como todo lo que va, vuelve, mi sobrino debutó en el Cirera en el 2006, justo 20 años después de haberlo hecho yo. Y, como no, aquél año en su equipo más de la mitad de los niños eran de Vista Alegre!
Como todo lo que va, vuelve, mi grupete volvíamos todos los martes de entrenar, y los sábados de jugar, para el barrio, con el camino a la inversa, con las mil conversaciones de fútbol, con un lema que hicimos propio y que nos encantaba para animarnos... "I love Cirera"

I love Cirera

Valors (II). Entusiasme!

L'alcalde Baron amb la Vocalia de Dones de Vsita alegre, en un dels seus primers actes. Elles són tot un exemple d'entusiasme a l'hora de fer la feina

En temps de crisi com l'actual (els 3/4 anys que portem més els 3/4 què encara ens resten), ser generosos, compartir el què tenim, ser solidaris. Ara que en tenim menys, ho hem de fer més que mai. I amb entusiasme, tot té un valor afegit quan es fan les coses amb entusiasme. Posar-hi passió en el treball. Treball i passió haurien de ser paraules indissociables. Ho treballes amb passió, o canvia de feina. Sé que no sempre és fàcil, i que la cosa no està com per fer el valent, però s'ha de sentir la feina que fas.

I estar en contra de les identitats difuses, no permetre-ho. Diferenciar entre la relativització de les coses, el tot s’hi val (“disculpi senyora, aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres” Groucho Marx) i la flexibilitat. És un valor ser flexible si ens ho prenem com a falta de rigidesa! Les identitats difuses com a gran creadores de la crisi de valors que pateix la societat actual, són les nostres grans enemigues, no les hem de permetre!

I, sobretot, transmetre emocions, ser feliços, i fer feliços. Però com un valor, no com una obligació.

Crec que aquesta és la nostra obligació, crec que aquesta és l’obligació del món de la cooperació i la solidaritat de Mataró.

Valors (I). Mataró Solidària

Ja fa uns tres anys que estem immersos en una crisi econòmica global (al principi li dèiem financera) que ens ha fet veure a tots, com a col·lectivitat, com d’impotents som davant un món globalitzat que tot ho xucla.

Ràpidament, ens vàrem adonar, però, que a aquesta crisi se li havia afegit (o era conseqüència de?) una altra de calat més profund, la crisi dels valors. Hem dit, repetit i escoltat mil i una vegades que estem en crisi de valors. Que tot ens és igual, i que no fem res per remeiar-ho.

Però, si la primera, la econòmica, ens havia fet sentir impotents, crec què, a aquesta segona, a la de valors, i tenim molt a dir, i, sobretot, i tenim molt a fer.

Crec que tenim una responsabilitat, aquells que no som “el mercat” que tot ho arrasa, i és la d’aturar-nos, mirar de descansar d’aquesta disbauxa permanent, reflexionar, treballar-nos a nosaltres mateixos, assaborir tot el què tenim al voltant, treure conclusions, i mirar de viure amb sentit aplicant, i fent que s’apliquin uns valors mínims per tothom.

El món de la cooperació ja té unes bases sòlides. La solidaritat, el desenvolupament, la pròpia cooperació, el no pensar només en nosaltres... això fa que les pròpies entitats de cooperació tinguin en el seu codi genètic aquesta responsabilitat de ser transmissors de valors.

Dialogar i escoltar, que ens pot fer créixer com a persones. Això vol dir tenir confiança amb els altres, posar-hi voluntat en el cultiu de les converses, i tenir respecte en el nostre interlocutor. Això, de base, ja ens fa més tolerants. Crec que cada vegada que som tolerants, omplim una miqueta el nostre interior. A dia d’avui, em sembla que hi ha massa interiors buits.

Civisme i Convivència a Cerdanyola

Imatge de la Mostra d'entitats de Cerdanyola. En primer terme, la gent de la confraria del Nazareno, més enllà, la gent del teatre, de la poesia, els de la parròquia, el grup d'esplai... la varietat del què és el barri

Ja n'hem parlat en diverses ocasions en aquest espai de la gestió de la convivència i del civisme a la nosra ciutat i, més directament (no ens hem d'amagar) d'aquelles zones a on hi ha acumulada una taxa més alta d'immigració.

Tots tenim al cap, al subconscient, que allà a on hi ha més immigració, hi ha més problemes de convivència, i hi ha menys civisme. La majoria ho pensem quan pensem "en els altres". És a dir, sense viure-hi en aquestes zones, i sense conviure-hi amb aquesta realitat, entenem el fenomen de la immigració con un greu problema en la nostra societat.

A nivell d'Ajuntament fa molts anys que hi treballem sobre el tema. No sempre ens en sortim. És la primera vegada què es tracten aquestes realitats (no és la primera vegada que pasen, però sí la primera vegada que l'Administració se'n preocupa), i no sempre és fàcil, i no sempre se sap què fer, donat que no hi ha precedents.

Una altra foto de la Mostra de Cerdanyola, un dels eixos dels actes públics per fomentar la convivència. Al fons, ballen les nenes de la Casa de Andalucía. HI va assistir molta gent a la Plaça Onze de Setembre

La setmana passada vam presentar el balanç de la 7a campanya amb informadors cívics que ha dut a terme l’Ajuntament de Mataró. Aquesta vegada, la campanya s’ha centrat al barri de Cerdanyola, on s’ha informat les comunitats de veïns sobre els drets i obligacions relatius a la gestió de la convivència en les comunitats.

L’objectiu principal ha estat fer arribar als domicilis i comunitats de propietaris informació relacionada amb la bona convivència a la comunitat i al barri, començant per donar suport a la gestió de la comunitat de veïns, i orientar sobre la resolució de problemes de convivència i/o civisme. També s’ha difós informació sobre el Servei de Mediació Ciutadana i sobre els ajuts a la rehabilitació d’edificis i a la instal·lació d’ascensors. Per últim, s’han recordat diferents aspectes dels bons hàbits relacionats amb la recollida de residus i s’han proporcionat consells de sostenibilitat als habitatges.

Quins resultats hem obtingut? Doncs força sorprenents.

A finals de febrer s’havien visitat gairebé 9.926 habitatges, dels quals s’ha pogut contactar amb un 55% (5.470), i d’aquests han pogut ser informats un 94% (5.154 famílies). En aquestes visites s’ha repartit a cada habitatge i a la comunitat de veïns un dossier que resumeix la informació objectiu de la campanya.

Malgrat que s’intenta que els veïns resolguin els problemes de forma autònoma, s’han detectat 123 casos que presentaven incidències considerades més complexes i s’han posat en coneixement d’altres serveis municipals –Mediació Ciutadana, Prohabitatge, Policia Local, Serveis Municipals, Atenció Ciutadana, Mobilitat o Benestar Social– per fer el seguiment adequat fins a la seva resolució.

Les incidències més comunes han estat:

• desacords o molèsties dins la comunitat de veïns,
  
• sorolls,
  
• brutícia,
• insectes,
• impagament de quotes,
  
• queixes per mal estat de la via pública,
  
• mal ús dels contenidors,
  
• abandonament de voluminosos,
  
• brutícia provocada per animals domèstics i
  
• demandes de millora d’alguns espais públics.
  

En aquest sentit, cal apuntar que el Servei de Mediació Ciutadana ha incrementat l’atenció de casos a Cerdanyola en un 30% l’any 2010 ( 83 l’any 2009; 108 l’any 2010).

S’han aprofitat les visites a les comunitats per facilitar a Prohabitatge la informació sobre l’evolució en la instal.lació d’ascensors. Prohabitatge havia fet una diagnòsi l’any 2009 segons la qual hi havia la possibilitat d’instal.lar-ne 46. D’aquests, se n’ha instal·lat 5, 2 més estan en procés i en 5 comunitats més finalment no es podran instal·lar per temes tècnics. Pel que fa als 34 restants, o bé estan pendents de l’acord dels veïns o bé la comunitat no pot fer front a la despesa.

Del total de famílies informades, 4.961 han omplert un qüestionari sobre els problemes del dia a dia de la comunitat. A la pregunta sobre com és la convivència a la seva comunitat, un 77,11% respon que és bona o molt bona. Els resultats concrets són: un 14,82% ha respost que molt bona (735 famílies), un 62,29% que és bona (3.090 famílies), un 20,06% que és normal (995 famílies) i un 2,84% que és dolenta (141 famílies).

Adolescents i igualtat de gènere

El proper dimarts es celebra el Dia Internacional de la dona Treballadora (jo continuo reivindicant gènere i classe).

És un d’aquells dies per treballar amb més èmfasi per la igualtat en tots els sentits.

Desigualtats en tots els àmbits de la nostra societat n’hi ha, no ens enganyem. De la mateixa manera que podem dir que s’ha avançat, i força, en els darrers anys.

La desigualtat comenta amb una gènesi comuna què és la imposició de la força. Això, crec jo, determina la resta d’accions, per acció u omissió que ens han dut a aquestes diferències en les relacions home-dona històriques.

Des de fa uns anys, les polítiques d’igualtat estan a les “agendes polítiques”, forma part d’aquells temes que tothom demana que ens hi hem de posar, que s’han d’atacar de forma proactiva, i no tan sols reactiva. S'ha de treballar conjuntament per cercar solucions: no només Administracions, si no també la societat civil, per la seva feina diària a peu de carrer.

Un exemple d’allò què és impossible de treballar no tan sols per part de les Administracions: Relacions violentes entre adolescents difícils d'identificar. Potser, sota el meu parer, el més complicat d’identificar, el més estès en diversos sectors, i el més complicat d’eradicar degut a la seva invisibilitat (com gairebé tot allò que representa la relació adolescents – adults).

Els àmbits a on es pot trobar aquest tipus de violència, i alhora (insisteixo) més difícils de visibilitzar serien: social, laboral i comunitari, a les relacions entre adolescents.

A nivell social, diversos mals estesos i endèmics. Com es tracta cos i imatge dona jove (publicitat). Mal ús (indegut i, en alguns casos, extraordinàriament innecessari i gratuït). Estereotips que es creen. Ús inadequat que el converteixen en, exclusivament, un objecte de consum.

Tot plegat crea als nostres subconscients, una influència societat de l’ús d'aquesta imatge: rols publicitaris. Abans eren dones que netejaven, anaven a buscar els nens a l’escola, feien la compra, el dinar... i ara, que en part això està més igualat, se’n fa un ús exclusivament del seu cos com a element d’atracció de qualsevol tipus de producte.

A nivell comunitari, encara ens trobem amb el mite de la dona perfecte al servei dels homes. A disposar, i magníficament. “me barre, me frega, me lava, me hace la comida, me cría a los niños... eso sí, a veces la ayudo”

I, a nivell general, la plena adolescència. Ser capaces del no al rebuig social per no voler entrar en algunes pautes estereotipades, i negar-se a acceptar-les.

Molta feina a fer, insisteixo a nivell Administracions, però sobretot del conjunt de la societat, però restaria una major implicació per no continuar amb el foment d’aquests estereotips per part dels mitjans comunicació de tot l'anterior.

Ni més ni menys

Al gener vam fer "Mengem-nos el món", un acte a on a la seu d'una entitat Rociera (Divina Pastora), una entitat de nousciutadans (Bolivians de Mataró) ens van fer i explicar el dinar, i, mentrestant, vam fer un taller de castells (Capgrossos de Mataró)

L’Ajuntament de Mataró vam començar fa unes setmanes una campanya de sensibilització ciutadana a nivell intercultural. Campanya pionera a Espanya. I agosserada com poques.
Som una ciutat que en 8 anys hem passat de tenir el 4% d’immigrants al 17,4% actual. En números, parlem de passar de 4000 a 21500 persones.

Aquesta va ser una situació extraordinària, nova, difícil per no dir impossible de preveure, i molt difícil de gestionar. De gestionar, com no, pels Ajuntaments, l’Administració més propera i que més ens preocupem pel conjunt de la ciutadania.

A Mataró vam tenir molt clar des del principi que aquest era un fenomen que havíem de treballar, que n’havíem de parlar, pactar, consensuar amb tothom (partits polítics i ciutadania organitzada), donat que ens jugàvem, ens juguem molt, ens juguem el futur de mínim dues generacions pel què respecta a convivència i cohesió social! No volem ser França, no volem les banlieurs!

La campanya, amb el nom de Ni més ni menys, neix amb L’objectiu és informar, amb rigor i de forma clara, sobre l’objectivitat de l’Ajuntament de Mataró a l’hora d’aplicar els criteris per tal d’atorgar ajuts socials, llicències d’activitats o accedir a determinats serveis públics. Al mateix temps es pretén canviar la percepció de determinats sectors de la població sobre l’existència de discriminació positiva envers la població nouvinguda.

La campanya s’emmarca dins del Pacte per a la Nova Ciutadania on es va acordar impulsar actuacions de sensibilització dirigides al conjunt de la població per a la deconstrucció d’estereotips i prejudicis envers la immigració. Aquestes actuacions es duen a terme amb la participació i la complicitat del teixit associatiu de la ciutat (imprescindible).

Els objectius globals són afavorir el principi d’igualtat de tracte, facilitar la coneixença del fenomen de la immigració, lluitar contra les idees, actituds i actuacions xenòfobes, discriminatòries i racistes, potenciar la participació en la vida social de tots els col·lectius i en definitiva potenciar i fomentar la cohesió social.

L’augment de les persones en situació de desocupació, i per tant, de la demanda de serveis socials i d’altres serveis públics, afavoreix l’aparició de un sentiment de competència sobre els recursos socials i econòmics per part dels sectors de població autòctona envers les persones nouvingudes. Això es tradueix freqüentment en expressions de rebuig, discriminació i desconfiança i en la creença que aquests col·lectius nouvinguts són beneficiaris d’un tracte de favor o discriminació positiva per part de les administracions públiques en l’accés a serveis públics.

“Ni més, ni menys” pretén demostrar que això és únicament una percepció no fonamentada, no una realitat. I ho diem ben clar.

Andalusia i Mataró. Nous temps.

S'apropa el Dia d'Andalusia, el 28 de febrer.

A Mataró, aquest dia, es celebra des de fa 35 anys, almenys.

Aquest any, però, hi ha una gran novetat. El conjunt de les nou entitats andaluses de la ciutat s'han federat (FECAM: Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Mataró) i han sumat esforços.

Totes elles, amb una mitjana de 20 anys d’història a la nostra ciutat, excepte la Casa de Andalucía, amb 35 anys, i la Penya Bètica, amb 5 anys.

És a dir, gent amb molts i molts anys al darrere treballant per la cultura a la nostra ciutat, per la convivència, per la cohesió social als nostres barris. Som entitats que històricament hem estat als barris de Cerdanyola i de Rocafonda, però que han tingut, i tenen vocació de ciutat.

Estem en una època de canvis estructurals a la nostra ciutat, i les entitats de cultura popular andalusa no es podien quedar al marge. Un cop superada l’etapa de què els creadors, els fundadors, els dirigents de les entitats era gent que havia nascut i viscut uns anys a Andalusia, que el portaven a la sang, al cor, i que aquesta enyorança era el què els empenyia a fer treball a les entitats.

Nosaltres ara som fills o néts d’aquelles primeres persones que van pensar que fer una bona xarxa social era la millor manera d’estimar-se la seva terra. Però això ja ha acabat. Nosaltres pensem que ara han de diversificar les entitats, fer coses diferents, sense deixar la base de la seva raó de ser, què és una cultura molt marcada.

Tornant a la federació, consta d’un òrgan de govern intern, la Junta Directiva, a on hi ha un membre de cada entitat, a part del President. S'han estat trobant un cop cada dues setmanes, i darrerament una mica més per preparar el Dia d’Andalusia de Mataró 2011. això vol dir que totes les entitats són copartíceps de les activitats que puguin generar.

El Dia d'Andalusia què han parit farcit d’activitats culturals, i fetes a tota la ciutat. Al centre, a La Llàntia, a Pla d’en Boet i a Cerdanyola. Una exposició de quadres de gent altament reconeguda de Mataró (un milió de gràcies a la gent del Dimarts al Llimoner), artistes d’alt nivell, amenitzada la seva inauguració amb cantaores i bailaoras de Mataró (avui divendres a les 8 del vesprer a Boet); una conferència al voltant del Flamenc, amb un expert vingut expressament de Còrdoba, l’ofrena floral a Blás Infante, com sempre, i la presentació d’un llibre que va fer una entitat de Tertúlia Flamenca de Badalona en complir 25 anys. Un programa en el qual volem celebrar que el flamenc ha estat declarat “Patrimoni Cultural Inmaterial per la UNESCO” fa tres mesos, conjuntament amb els nostres estimats castells.

Una nova fornada de dirigents de les entitats, amb una altra manera de pensar, amb una altra manera de fer, i súper respectuosos amb la gent que hi han estat fins ara, són els encarregas de donar una llarga vida al moviment cultural andalús de la nostra ciutat una generació més. Tot un repte. Des d'aquí els vull esperonar a continuar amb aqueta feina.

Sort!

Más rarezas: Can Fábregas y Ciller

Roda de Premsa a on l'Alcalde anuncia el sobreseiment del cas. Envoltat dels tres portaveus dels grups del govern, sempre caracteritzats pel recolzament màxim i la lleialtat al projecte.

Semana de sentimientos a tope. Un lunes de San Valentín que será de aquellos de no olvidar en mucho tiempo.

Precisamente por una par de rarezas. Hace un mes os hablaba de otros sentimientos encontrados con muchas rarezas en la época Navideña. Y mira por dónde este lunes, San Valentín, día que mucha gente critica porque es el Día de los Enamorados inventado por El Corte Inglés, es el día en el cual se allana más el camino para que estos grandes almacenes se acerquen a Mataró.

La gran locomotora comercial, denostada por casi todos los entornos políticos de Mataró, que no de la ciudadanía, que ya hace 4 años que viene pidiéndola con insistencia, se abre camino.
Foto del Capgròs, a on es veuen als ja NO imputats Basas i Baron, juntament amb en Teixidó, Regidor d'habitatge, visitant el solar a on anirà El Corte Inglés
Y cómo? Pues con el sobreseimiento de la causa que la CUP instó, planificó, programó e incluso patrocinó moralmente, se levantan las medidas cautelares, y se permite que se acaben de quitar los últimos bloques de uno de los muros, se eliminen los subsuelos, y se permitan que, cuando estén preparados, El Corte Inglés empiezen las obras. Serán mil puestos de trabajo en nuestra ciudad.

Obras que traerán una inversión a la ciudad de 180.000.000€, es decir el doble d elo que costó Cristiano Ronaldo. Eso quiere decir trabajo para mucha gente en la ciudad durante el aproximadamente año y medio de obras, trabajo para un tipo de gente que en la ciudad vamos (desgraciadamente) sobrados, y que esperemos sean los contratados por la constructora encargada de la obra.

Y, al abrirse, dejará en la ciudad, sólo en sueldos directos, la friolera de 35.000.000€ cada año! Dinero que revertirá en la creación de riqueza en la ciudad, y que nos ayudará a salir del hoyo del 19% del paro en el que nos encontramos.

Pero, sobre todo, sobre todo, sobre todo, será porque dos amigos, dos compañeros, ya no están imputados en el caso. Ya podrán estar tranquilos. Que, aunque sabedores de su inocencia, no es nada agradable estar imputado en una causa y menos aún cuando piensas que eso es lo mejor para tu ciudad, y aliiará la economia de la misma y ayudara a muchas familias a no pasarlo tan mal como ahora.

Qué han conseguido los que no lo querían? que han conseguido los de la CUP, y los de CIU que se abstenían en todo y nunca nunca nunca han apoyado al Gobierno de Mataró? Pues han conseguido que todo estuviera parado un año. Doce meses más que tardará El Corte Inglés en llegar a Mataró por la cabezonería de algunos, y la judicialización de la política de otros, que lo que pierden en los debates, que lo que pierden haciendo política (y eso que les encanta ningunearnos a los que estamos gobernando la ciudad), lo quieren ganar en los juzgados!

Yo he sido muchos años árbitro, y siempre estuve en contra de que los equipos impugnaran los partidos; lo que no se gana en el campo, que no intentaran ganarlo en los despacho federativos (justicia deportiva). Pues eso. Claro, no?

Por fín, Baron y Bassas, Bassas y Baron, pueden estar tranquilos. La más independiente de las columnas del Estado de Derecho, la judicial, les ha dado la razón. Ahora, a parte de sus conciencias, su cabeza estará tranquila. A alguno de ellos le dolía la rodilla el martes... algún intento de salto del tigre celbrándolo? :)
Foto del Tot Mataró a on la seva Directora, la Carme Rodríguez, lliura el premi a en Ciller
También el lunes se celebró el acto de entrega del Mataroní de l'Any, que organiza desde hac eun par de años El tot Mataró, la histórica revista gratuíta de información de la ciudad, con casi 30 años a sus espaldas. Después de elegir 15 primeros candidatos, de ir eliminandos 3 cada semana, 2 la última, quedaron los tres finalistas.

La verdad, personalmente, pensé que el gran favorito era Carles Guanyabens, President de la Colla Castellera Capgrossos de Mataró, que este año se ha metido en "Champions" con la Torre de 9, y que,. después de 6 años inmaculados en el cargo, acaba de abandonar la presidencia. Con uan base social espectacular, bien estructurados y organizados, siendo una votación popular, pensé que sería el elegido.

Pues no. El elegido fué Juan antonio Ciller, súper activista de la ciudad. Ex entrenador de fútbol de la Orsa, de la Cerdanyola, Mataronesa, Vilassar... Miembro de entidades juveniles en su época en Salesianos, alma mater de la Caminada per l'Alzheimer que reúne a 3000 personas cada septiembre, miembro currante de EPMA, la entidad de teatro amateur histórica del barrio de Cerdanyola y con vocación de ciudad, y, personalmente, un compañero y gran amigo de algunas fechorías! Con él, y gracias a él, estuve en Nicaragua hace un mes conociendo el Boris Vega, nuestro estimado barrio de Estelí, conociendo la realidad de aquella zona, y conviviendo con gente majísima.

Tengo que admitir que, a pesar de que Guanyabens es una de aquellas personas con las que tengo un trato exquisito, de aquellas personas que no pueden caerte mal de ninguna de las maneras, y que entiendes el cariño masivo que tiene en su entidad. Pues eso, a pesar de todo, Ciller es mi amigo. Es otra de esas personas que es imposible sentirte mal, una de esas personas que se desvive por el resto (alguna experiencia con Ana Mari al respecto hemos vivido en Nicaragua...).

Verle con la ilusión con la cual, a partir del mes de Abril (sí, sí, Abril!) organiza la Caminada per l'Alzheimer, mientras coordina todo lo respectivo a Salvando el Nido, se interesa por la próxima exposición de pinturas de EPMA o está ayudando a cualquier amigo en cualquier "jaleo", es lo que hace que la gente haya optado por votarle (tengo que admitir que jamás he votado por nadie en este concurso, creo que a priori debo permanecer neutro).

Toda una sorpresa, toda una alegría para mucha gente, todo un premio que jamás pensó llevarse el amigo Ciller. Todo un ejemplo. Que siga así!

Vaya rarezas. Vaya lunes más inesperado. Vaya con San Valentín, que nos ha enamorado de El Corte Inglés!

La Participació al Pressupost 2011. Què hem fet, i com ho hem fet.

Vista general del CC Pla d'en Boet abans de començar l'Audiència Pública. Foto: Cap Gròs

Dins del complex procés d’elaboració del PAM (Pla d’Actuació Municipal) i els pressupostos, hi ha un element destacable que és la seva vessant participativa. A Mataró, des de fa anys, aquesta vessant ocupa una posició cabdal i s’estructura a través de la xarxa d’espais participatius sectorials i territorials, és a dir els consells municipals de participació.
El marc pressupostari per l’any 2011 es va presentar en un Consell de Ciutat extraordinari celebrat al novembre.
Posteriorment, aquest avantprojecte de PAM i pressupostos 2011 s’ha presentat en tots els consells de participació. Actualment a Mataró comptem amb 13 consells sectorials, 5 territorials, 1 consell de ciutat, 4 consells dependents d’organismes autònoms i 4 d’empreses municipals. Això significa que s’ha treballat amb més de 600 persones. Cartell Audiència Púbica 2011
Al gener es va celebrar l’Audiència Pública a la qual es va convocar a totes aquestes persones, així com a la ciutadania en general. A aquest acte hi van assistir gairebé 200 persones. Més que mai. La majoria de les propostes van ser de caire social.
El document final del PAM 2011 s’ha elaborat a partir de les aportacions fetes en tot aquest procés, escoltant a la gent, debatin-te les propostes i valorant-les sent realistes.
Cal destacar que en el marc de les reunions dels consells municipals es va treballar en coherència amb tot allò que suposa la situació de crisi econòmica actual, millorant la proposta inicial.
Cal felicitar-nos, doncs, de la participació de la ciutadania, organitzada o no, en tot el procés, i cal felicitar-nos del producte final, un Pla d’Actuació 2011 fet per tots i totes.

Fa 7 anys, fa 4 anys, ahir, avui i demà, Baron.

Fa una mica més de 4 anys escribia un post sobre l'elecció d'en Joan Antoni Baron com a candidat del PSC Mataró a l'alcaldia de Mataró. Li deia Ahir, Baron. Avui, Baron. Demà, Baron. (aprofito per tornar a posar la foto de llavors de la Marga Cruz)En el mateix, recordava des dels primers temps treballant junts a la Sectorial d'esports fins arribar a la seva elecció per primera vegada com a cap de llista del PSC Mataró a unes Eleccions Municipals.

Doncs bé, ahir al vespre vam repetir. Vam fer l'Assemblea del partit en la qual per una majoria aclaparadora, gairebé unànim, el vam tornar a escollir candidat.

No crec que ara hagi de descobrir en Joan Antoni, però sí m'agradri destacar alguns trets d'ell ara que he pogut compartir gairebé 4 anys molt a propo d'ell treballant per la ciutat.

I ho dic, principalment, perquè tenim el millor candidat. No només és el millor candidat que el PSC Mataró podria presentar per guanyar aquestes eleccions, si no què és el millor candidat, la millor persona que hores d’ara, a la nostra ciutat, es pot presentar per fer d’Alcalde. I, per descomptat, qui millor pot fer aquesta feina.

Un home que durant els últims set anys ha dedicat tots els seus esforços a treballar incansablement pels mataronins i les mataronines. En aquest temps, el seu nom ha esdevingut a la nostra ciutat sinònim de compromís, eficàcia i proximitat.

Compromís responsable amb la seva tasca com alcalde: set anys de dedicació absoluta a la nostra ciutat, la seva gent i la seva manera de fer. Compromís transparent: allò que és promet s’ha de fer sí o sí, i calguin els esforços que calguin. Tot és poc per fer de cada promesa una realitat.

Compromís ideològic com a socialista: Mataró ha de seguir essent una ciutat de tots i per tots, sense exclusions, cohesionada i il·lusionada amb el futur. Compromís basat en sòlids valors i profundes conviccions.

Per tot això, el vaig votar, i per tot això vaig demanar el vot als meus companys.

Ara, a treballar. Ara, a suar la samarreta. Ara, a fer pinya. Ara, a mirar ben amunt!

El corazón del Boris

Claudia, el día de la inauguración del Nido

Blankita, de punta en blanco para inaugurar el Nido después de una mañana de mucho trabajo

Grupo de colaboradores del Comité del Boris

Marisol, Marvin, Blankita y Rafa Juncadella, el día del encuentro con la Vice Alcaldesa en el Ayuntamiento de Estelí

En el Boris Vega, el barrio de Estelí que hemos visitado estos últimos días, nos encontramos con que, a pesar de ser un barrio muy pequeño (como Vista Alegre hace 20 años) la pobreza y las dificultades, hay una extensa red social gracias a un amplio elenco de personas extraordinariamente comprometidas con la mejora del barrio y, por ende, de la ciudad.

El listado sería larguísimo, pero he podido convivir muchas horas con algunos de ellos, y me gustaría que los conociérais como ejemplo de personas desvividas por la comunidad en la que viven.

Rafa Juncadella: Antiguo salesiano casi octeganario de edad pero veinteañero de espíritu. Después de unos años viviendo en Estelí, dando clases de lo que fuera, sobre todo de alfabetización. A pesar de volver a Nou Barris, donde sigue su acción, cada año vuelve al Boris a darle vida. No para. y no deja que nadie pare. Envidiable. Cada mañana, reparte por el barrio la frase del día.

Blankita Lara: Aquí la conoceríamos como la Pubilla, algo así como la Heredera de Rafa, en ganas, espíritu, ideas, responsabilidad y liderazgo. Extraordinaria capacidad de trabajo que la lleva a aglutinar multitud de responsabilidades de manera altruísta para el barrio. Inteligente, rápida de reflejos, trabajadora y cariñosa, está llamada a ser la gran líder que transforme al Boris en unos años. Llamada a más altas cotas.

Don Pedro: Veterano del barrio. Presidente del Comité del barrio, coordinador de su grupo de AA, ayudante en el pre-escolar, también da todas las horas del mundo que su tienda le permite para participar en la mejora de la comunidad. Una especie de ángel de la guarda. De aspecto más tranquilo y apacible, es la gota malaya que no para hasta conseguir las cosas.

Marisol: Coordinadora del Comité del Nido. La finura en persona. Discretísima. Trabajadora como pocas, con una metodología de trabajo constante que le permite poder llevarlo todo muy bien organizado, fruto de una buena planificación de las tareas. Parece ser qeu el amor la llevará lejos del Boris; se notará su falta.

Malvin: Otra parte importante del grupo. También rehabilitado. Afable y cordial en el trato, disponible para todas las tareas, es la pieza perfecta que necesita todo equipo para compactar todo el engranaje. Personas como él son necesarias en cualquier grupo. Y, personalmente, debo agradecerle el trato dispensado durante toda la semana en el Boris. El barrio necesita de su regularidad, y a él le gusta poder participar.

Claudia: Simpática, agradable, del estilo "guerrillero" de Blankita que tanto me gusta, de la que pienso puede ser, sino lo es ya, su perfecta mano derecha. Apasionada de la política. Polifacética, no deja indiferente a nadie. También con un futuro de altos vuelos.

Ivan: Líder del fútbol. Joven con ganas de ayudar en el barrio. Encargado de las Ligas de fútbol, con una de infantiles y otra de juveniles con 32 equipos en total (impresionante!) que ha conseguido que muchos de los participantes dejaran las pandillas, dejaran de tomar, y sus guerras fueran con un balón entre los pies. Alta capacidad organizativa, es más que necesaria su encaje en el grupo organizador (si bien es un tema que sólo ellos tienen que dirimir, sólo a ellos les compete), y dentro de sus objetivos está la mejora del campo de fútbol. Hace un trabajo importantísimo.

Ana: La encargada del cíber. Lo gestiona con mano dura, siempre con una sonrisa entre los labios. Trabajo necesario, siendo éste la mayor fuente de ingresos del Comité. También participa, a su manera, del engranaje. Aporta serenidad y, estoy seguro que ayuda, en los momentos de reflexión de Blankita y su equipo. Pieza básica.

Bueno! Me he quedado en blanco, y ahora recuerdo caras pero no recuerdo sus nombres! Hay jóvenes muy dispuestos a ser líderes para ayudar a seguir en la mejora de las gentes del barrio, a seguir apretando en la Alcaldía para que no olvide que les "debe" el adoquinado de dos calles, que no les olvide en la limpieza del mismo, y que con esas dos calles no hay suficiente.

Hay otras señoras encargadas de llevar las cuentas de los diferentes grupos, que participan activamente en el Comité, y sus reflexiones siempre son tenidas en cuenta. Todo corazón, y todo ganas de seguir trabajando.

También están los chavales del Break Dance, el grupito de hip hop y su gran hit "Boris Vega, Boris Vega" (Vega, eeehhh!!!), así como otras jovencitas dispuestas a cantar, a bailar... a lo que haga falta para darle vida al Boris.

Son el corazón del barrio, un barrio que late con mucha fuerza, el Boris, el Boris Vega, un barrio guerrillero como la persona que les dio el nombre.

Fuerza, mucha fuerza para todos y todas!

Nicaragua, y ahora, qué?

Detalle de un cruce de calles en el barrio de Boris Vega, en Estelí, Nicaragua. Foto: JS

Estos días he estado (de hecho aún estamos) en Nicaragua. En concreto en Estelí, ciudad norteña de unos 130.000 habitantes sumida en la miseria.
Hemos venido al barrio de Boris Vega (antiguo guerrillero muerto a los 25 años muy cerca de aquí), posiblemente el barrio más pobre desta ciudad pobre.

En la visita, básicamente hecha para inaugurar el proyecto "Salvando el Nido" hecho por EPMA Solidaria (entidad mataroniana de teatro que ha "diversificado" su acción hace unos años).
En el mismo, los jóvenes del barrio (ex-pandilleros y ex-alcohólicos casi todos) hacen diversas actividades socioculturales, aprenden una profesión en los talleres y, sobretodo, dejan de estar en la calle haciendo nada. O peor, pandilleando.

En una visita así, de tan sólo 6 días, invitados por la entidad, pasan diferentes fases durante la misma:

1.- Llegas y todo te parece pobre, muy pobre. Te da una especia de síndrome de Estocolmo y les arreglarías el mundo en media hora. Calles sin asfaltar, malolientes, alcantarillado insuficiente, campo de fútbol pequeño y con piedras, borrachos tirados por el suelo, casas muy deficientes en todo... Vamos, que te entran ganas de pedir la nacionalidad y Rafa Juncadellear de por vida, quedarte aquí a resolverlo solo dejándote la piel.
Rafa Juncadella, histórico salesiano cooperante en Nicaragua y Nou Barris, el día de la recepción en la Alcaldía de Estelí. Foto: JS

2.- Posteriormente, a las 48/60 horas, la sensación es toda la contraria. Piensas que todo es cartón piedra, que todo el mundo intenta engañarte, que todos son unos vagos, que les cuesta trabajar, que así está el país, que aquí nadie paga impuestos, que es una vergüenza la suciedad, que si todo el día están en la calle, en el más sentido estricto de la palabra... que si los mercados son una vergüenza, que no puede ser que una de cada tres casas venda algo, que todo el mundo lleva celular... vamos, que echarías a correr con tus ganas de ser brigadista y no parar hasta Mataró! Si te dejan hablar, les metes una caña que a alguno le entran ganas de decirte "eh, ricachón, vale ya!", o "qué sabrá usted de nosotros!". Vamos, que te entran ganas de que ni tú ni nadie haga cooperación jamás, que ya se lo currarán ellos para salir de la pobreza, si quieren...

3.- Pero, al cabo de otras 48/60 horas, casi que te odias a tí mismo por ser tan cruel, sin llegar a la fase 1. Empiezas a entenderlo todo mucho mejor. Entiendes que no quieren engañarte, si no que lo que desean es quedar bien contigo, que eres su invitado, que vienes de muy lejos, y que no te han hecho venir para que sufras. Que si te quedas unos meses con ellos, bien, es todo un regalo, pero que nadie se sienta obligado a ello, ni de lejos. Que ya hemos hecho nuestra faena pidiendo más implicación a las Administraciones locales para con el barrio, y que ello posiblemente sirva más que dos meses trabajando de brigadista en el barrio (esperemos). Que el borracho/a que está tirado/a en el suelo, tiene hasta dos grupos diferentes de Alcohólicos Anónimos en el barrio, en apenas 3 cuadras, y que ya lo han intentado con él y con toda su familia, y no han conseguido nada. Y que, bueno, si sigues siendo catalán y español en lugar de nicaragüense, pues que no pasa nada, que todos nos queremos con locura nuestra tierra...

Pero la cuestión es:

Con qué Nicaragua me quedo?

Cuál es la verdadera Nicaragua?

Cuál es, entonces, el futuro de todo un icono de la izquierda española y mundial como Nicaragua?

Quién les ha llevado a este punto?

Ya les sirve estar como están?

Hay que seguir cooperando con ellos?

Los recursos que reciben por la cooperación son dinero tirado?

O son la única forma de que al menos haya algunos brotes verdes en algunas zonas del país?

Su forma de vivir es lo más parecido a un suicidio conjunto como colectividad capaz de levantar un país?

Quieren hacer lo contrario?

Están preparados? Momento de la inauguración de la Casa del Adolescente "Ciudad de Mataró - Salvando el Nido". Foto: JS

Pues la verdad que tengo un sí y un no para cada respuesta. Y no me escondo, no lo hago nunca. Pero es que en estas tres fases que he vivido he tenido respuestas antagónicas a cada una de las preguntas con muy poco espacio de tiempo entre ellas.

Será que todavía estoy aquí,
será que mis responsabilidades así me hacen pensar, y me creo que lo pienso
será que soy bastante novato en esto de la cooperación internacional,
será que necesito un tiempo para rumiar todo lo vivido estos años,
será que no debo ser yo quién los juzgue por ser concejal de la materia y haber aportado del conjunto de la ciudadanía 71000€ para el proyecto,
será que les acabas cogiendo cariño y no debes,
será que no entiendes ni a los cooperantes, ni a los responsables de los proyectos, ni a Juncadella, ni a los que los reciben, ni la forma de vivir de las familias que nos acogen.
Será que el mundo, y en estos casos más, hay que mirárselos con mayor perspectiva,
y será que tenemos que quedarnos con las sonrisas de los niños yniñas el día de la inauguración del "Nido".
Será que soy incapaz de repartir responsabilidades entre la ciudadanía y su indolencia generalizada y los gobernantes que la provocan y se benefician de ella...

Pero bueno, 30 años después de la Revolución, Nicaragua, con todas sus riquezas, que las tiene, hacia adónde quiere ir?

Nicaragua, Estelí, Boris Vega, y ahora, qué?

Ahora, a ponerse a trabajar más que nunca. Si no, no contéis con nosotros. O sí.

Dins del complex procés d’elaboració del PAM i pressupostos municipals, hi ha un element destacable que és la seva vessant participativa.

A Mataró, des de fa anys, aquesta vessant ocupa una posició cabdal i s’estructura a través de la xarxa d’espais participatius sectorials i territorials, és a dir els consells municipals de participació. En aquest procés també és destacable el paper del Consell de ciutat que és l’espai on s’engloben el conjunt d’òrgans institucionals de caire participatiu existents a l’àmbit municipal, on es presenten i es contrasten propostes sorgides en els consells sectorials i territorials.

La conjuntura socioeconòmica dels darrers anys, ha fet que la metodologia de treball envers el procés de PAM i pressupostos s’hagi vist modificada per adaptar-se a les noves realitats.

A Mataró, l’any passat es va obrir un debat de reflexió compartit a un nivell més estratègic, que ens va proporcionar les pautes per a poder elaborar un document de PAM (Pla d'Actuació Municipal, és a dir, què farà l'Ajuntament durant aquell any) i pressupostos realista, i d’acord a la realitat de la nostra ciutat i les seves necessitats. A partir d’aquest procés de l’any passat, i de la tasca continuada dels consells sectorials i territorials durant tot l’any, el Govern ha pogut establir una primera proposta de projecte de PAM i pressupostos com la que avui presentem en audiència Pública.

Aquesta proposta ha estat presentada en els diferents consells municipals (tenim a Mataró fins un total de 27 espais participatius diferents i diversos), així com públicament tal i com fem en un acte com el d’avui, on obrim a la ciutadania un espai on poder conèixer el projecte municipal per enguany i recollir els seus comentaris i aportacions. La feina de millorar aquesta proposta és doncs compartida i es clourà amb un Consell de Ciutat on es donarà compte del treball realitzat.

A partir de les aportacions recollides pels diferents canals esmentats (consells, audiència pública, web, telèfon o per escrit), el Govern farà una valoració de les mateixes i inclourà aquelles que es considerin adients al projecte final, que serà aprovat en el proper Ple, que tindrà lloc el dia 3 de febrer.

Per nosaltres, com a Govern progresista, l'audiència Pública sempre ha tingut un epsai cabdal, és el gran moment de la ciutadania, el moment més mediàtic, el moment obert a tothom (amb les seves ventatges i desaventatges), el moment a on el ciutadà de carrer, aquell que no té ni de lluny entre les seves prioritats la participació ciutadana, l'opinar activament sobre la seva ciutat, aquell que li agradaria dir la seva, pot venir i fer-ho.

Primer escoltem els grans eixos de part de l'alcalde Baron, i porteriorment mirarem de donar resposta a tots aquells aspectes que sorgeixin.

L'any passat ens vam equivocar. Vam voler fer un canvi que creiem positiu, que era bo, i ho continuem pensant, però s'havia de fer molta pedagogia, s'havia d'explica molt, sobretot a aquells que els agrada molt la participació ciutadana, els habituals a aquests espais.

Però també pensem que aquest model de Participació Ciutadana, l'Audiència Pública, és el millor per tancar tot un procés, és el moment de visualitzar la feina de tothom, de trobar-nos cara a cara, després que més de 500 persones hagin participat activament en l'elaboració de les propostes del Mataró que volem pel 2011.

Apropar les decisions del Govern a la ciutadana ni és ni ha de deixar de ser una prioritat, ha de ser un tema que stigui en els mateixos gens de qualsevol acció de qualsevol Govern. Ha de ser com tenir enllumenat públic, neteja als carrers o seguretat ciutadana.