Divendres a la nit, després de passar una bona estona al Cirera Rock a on, desgraciadament, només vam poder veure els assajos dels grup participants degut a la més d’hora i mitja de retard, vam anar amb un grup d’amics i companys al cinema.
Haig de confessar que feia molt de temps que no hi anava. Massa. Però, aquest cop, la fita era importantíssima, tornava John McCleyin, un ídol de l’adolescència, el policia més catxondo de Nova York, i tot un icone dels noranta. McKleyn, interpretat per un altre ídol de l’adolescència, en Bruce Willis, és el protagonista de la saga de “La Jungla de Cristal” (Die Hard), de la qual fins ara s’hi havien fet tres pel·lícules. A la primera, la “Jungla” és un gratacels en obres què és segrestat per un grup de terroristes i ells ha de salvar els ostatges, entre els quals hi ha la seva dona. Tot acaba be, és clar. A la segona, la “Jungla” és l’aeroport de New York, i novament el desig de salvar la seva dona fa salvar tot l’aeroport i els avions que no podien aterrar. No hi ha ni un segon de descans, acció i més acció pel què per mi és la millor de totes. Tot torna a acabar be, és clar. A la tercera, feta molts anys després, la “Jungla” és tota la ciutat de New York, els ostatges els seus ciutadans i, novament, el problema són uns lladres d’alts vols que fan grans bogeries per poder fer el més gran robatori de la història, l’or de la Reserva Federal. Acció i més acció, sorpreses i més sorpreses, no és tan bona com la segona, però l’argument m’agrada més. Tot acaba be, és clar, però en John McClein està cada cop més cansat. A aquest últim lliurament, els terroristes són ciberterroristes, molt de moda, i el país sencer fa d’ostatge d’aquests. No m’ha agradat massa. La veritat és què com a típica pel·lícula d’acció amb un heroi acompanyat i que aconsegueix el que vol està molt be, però a mi, personalment, m’ha trencat els esquemes del què havia estat en McClein.
Personalment, no la considero de la saga de “La Jungla...”.
Exageren les escenes d’acció, fan coses inversemblants, quan si alguna cosa tenien aquestes pel·lícules era que exageraven, però sempre hi havia quelcom de real, i no exagero. Hi ha algunes escenes que millor que no hi fossin, i l’argument, la veritat, no amagava cap sorpresa. Semblava més un remake de "El Último Boy Scout", però sense dossi d'humor, o molt poques. Fins i tot, desapareix l'humor negre tan característic en el personatge. En resum, m’han trencat una mica els esquemes d’un ídol.
Oblidaré aquesta última pel·lícula, i continuaré buscant pel digital quan tornin a emetre les anteriors, que mai em cansaré de veure-les.
Hi ha cops què, com aquest, és millor deixar les coses com estan.
Tot i això, vaig disfrutar molt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario